Hi ha coses que preferiria no saber. Segur que a vosaltres també us passa. Fa mesos vaig estar conversant amb en Marc Cerdà, membre de l'Observatori Crític del Canvi Climàtic, i de tant en tant encara m’assalten alguns dels canvis que em va relatar que ja estan succeint o que tenim a tocar. Sabeu que hi ha un corrent oceànic que governa el clima del planeta (que es diu «circulació termohalina» o «cinta transportadora oceànica») i que s’està alentint i que fins i tot es podria aturar? Sabeu que ja hi ha zones de mars i oceans que es consideren mortes per l’abocament massiu de residus? Sabeu que el permafrost de Sibèria s’està fonent i això encara accelera més l’esclafament global? Millor que no us continuï traslladant l’angoixa, oi?
Quan recordo tot això que em va explicar de forma detallada, m’agafa vertigen i intento distreure’m amb petiteses quotidianes. De fet, ja hi estem acostumats a aïllar-nos de les realitats doloroses. O no és dolorós veure algú dormint al carrer mentre hi ha tants pisos buits? O els contractes temporals encadenats de tants treballadors i treballadores que no es poden ni posar malalts? O llegir els abusos que han patit i continuen patint en silenci tants menors? O pensar en totes les dones que viuen amb el seu maltractador? O constatar el menyspreu que pateixen les persones grans en el nou món digital que les exclou fins i tot de l’atenció primària? Si no sabéssim aplicar-nos mecanismes de distracció, seria insuportable viure.
Ser mare et fa especialment conscient d’aquests mecanismes que activem i que ens fan normalitzar realitats que ens haurien de sublevar. Recordo el primer cop que el meu fill es va quedar parat davant una persona que demanava caritat asseguda al carrer. Ell devia tenir uns tres o quatre anys. No ho entenia. Li vaig intentar explicar i em deia que l’ajudéssim. Als adults les persones que demanen caritat gairebé se’ns han tornat invisibles; als infants encara no. Però ha anat creixent i ha anat activant ell també els seus mecanismes per sobreviure en aquesta jungla. Tot i que, per sort, als seus deu anys encara hi ha moltíssimes coses que el remouen i indignen.
M’he recordat del que em va estar explicant el meu amic ambientòleg quan he vist el tràiler de la pel·lícula ‘Don’t look up’, on Leonardo Dicaprio lidera un grup de científics que volen advertir la humanitat que un cometa impactarà sobre la Terra. Però ningú els vol escoltar ni creure’ls. És massa gros, és massa inabastable.
El mateix ens passa amb l’emergència climàtica. Ens sembla apocalíptic el que pot arribar a succeir al nostre planeta i, especialment, l’impacte que pot comportar sobre les nostres vides. Així que més ens estimem xutar la pilota endavant i preocupar-nos d’allò que ens és abastable.
Ara fa tres anys que treballo a una editorial, Tigre de Paper. És preciós el procés de veure néixer i créixer els llibres, el d’acompanyar la il·lusió d’autores i autors i també el de veure com els mateixos llibres surten de les seves pàgines i omplen clubs de lectura, converses, recomanacions que s’escampen per les xarxes socials.
Aquests darrers dies he estat preparant, juntament amb l’equip de l’editorial, la promoció d’un llibre de la Marina Garcés: ‘Un món comú’, que és la primera vegada que es publica en català. Aquest clàssic incorpora un nou pròleg de la mateixa autora on dialoga des del present amb el mateix llibre. És una d’aquestes obres que esperes que tingui molt de recorregut i que surti de les seves pàgines i sacsegi consciències i contribueixi als reptes enormes que tenim davant. Com el de l’emergència climàtica que tan ens costa reconèixer i afrontar.
Encara amb l’olor d’acabat de sortir d’impremta, llegeixo al nou pròleg: «Frenar i reparar la destrucció sembla avui l’únic compromís possible. Però quan aquest és l’únic compromís possible, la vida col·lectiva comença a assemblar-se a una planta de malalts terminals. Les cures i el suport mutu no poden ser solament pràctiques de reparació. Si formen part de la vida, han de ser també expressió de desig. Ens estem oblidant de desitjar. Estem deixant d’imaginar». I vaig fent que «sí» amb el cap, i penso «és això».
Hem d’escoltar els científics quan ens expliquin que el clima del planeta pot patir alteracions gravíssimes, que els casquets polars es fonen o que estem assistint a una pèrdua de biodiversitat elevadíssima. També hem de saber que ni el tecnooptimisme ni les grans corporacions energètiques pintades de color verd ens salvaran. "Més val saber-ho i dir-ho", que ens va ensenyar el poeta. Però tot això no ens ha d’immobilitzar, sinó que hem de treure l’esperança de tots els racons on s’ha amagat en aquests temps que oscil·len entre la desesperança i el replegament grupal per tal de tornar a imaginar. Només així serà possible tornar a activar-nos i fer possible un món compartit.
