L’enèsima polèmica mediambiental està servida. A l’Empordà, terra de tramuntana, s’hi ha proposat un parc eòlic. L’emplaçament és a 25 quilòmetres de la costa. Però no sembla que la distància hagi d’evitar una contestació que a Catalunya es repeteix com una constant. No hi ha projecte que no sigui considerat una agressió al territori. De vegades, carregats de raons. D’altres, semblaria que no tant. Sobretot quan es tracta de donar compliment a una demanda històrica de l’esquerra i el moviment ecologista: substituir els combustibles fòssils per renovables.
Recordo haver participat, a finals dels anys vuitanta, en una manifestació davant el mateix recinte de la central nuclear d’Ascó. O potser era Vandellòs. No ho sabria dir del cert. El que sí que recordo vivament és que l’energia nuclear era combatuda amb una altra energia, l’emoció i el somni de fer un món millor. Els anys han passat en paral·lel a un increment de la consciència mediambiental. El canvi climàtic és avui considerat una emergència i ha estat assumit per tot Occident. Anem infinitament millor en aquest aspecte. Encara que les declaracions d’intencions no sempre s’acompanyin de mesures efectives –i encara menys de dràstiques– per reduir l’impacte ambiental que generen les emissions de CO2 i l’efecte hivernacle.
L’àmplia majoria de ciutadans comprèn i accepta que cal substituir els combustibles fòssils per les anomenades renovables. Ja és, en si, mateixa una victòria. Sense consciència no hi ha canvi possible. Fins i tot la indústria de l’automòbil s’ha posat les piles. Durant anys i panys aquesta demanda ha estat un clam en el desert, però amb el temps ha amarat i sensibilitzat àmplies capes de la població. Però quan ha arribat el moment i s’ha tractat de concretar els projectes –en particular els eòlics, també per no perdre el tren i no anar a remolc–, Catalunya ha quedat en el furgó de cua. No hi ha manera de concretar emplaçaments. Tota proposta va acompanyada de la subsegüent polèmica. Legítima, sens dubte. Ara bé, no hauria de ser un orgull que Catalunya liderés la substitució dels combustibles fòssils per les renovables? Fa uns anys diria que hauria estat així.
És una paradoxa. Tant batallar per aparcar els combustibles fòssils (carbó, gas i petroli) i ara tantes dificultats per implantar aquells molins de vent que no fa tants anys ens semblaven lluminosos i una aposta de futur esperançadora.
A les Garrigues, a la Conca de Barberà, al Priorat o al conjunt de l’Ebre diuen que ja hi han contribuït sobradament. Tenen totes les centrals nuclears i compten, a tocar de Tarragona, amb el pol químic més gran de tot l’Estat. A més, hi ha molins de vent per tot. Allí, inclòs al Baix Camp, es concentren la gran majoria d’aerogeneradors que hi ha a Catalunya. Aquesta és terra de vent. I té tot el sentit que hi hagi aerogeneradors. També sembla raonable que no hagin d’emplaçar-se tots en aquelles contrades. Sumen ja allí un nombre considerable, però és clarament insuficient. El que, per tant, fa imprescindible abordar nous parcs i nous emplaçaments. On? En terra de vent. I en aquesta zona el vent bufa amb força. També ho fa al nord. Els dos extrems del Principat són dos dels territoris més ventosos del país. Començant per la cèlebre tramuntana.
Quines són les raons contra el Parc Eòlic de l’Empordà? N’hi ha dues que s’han repetit. La primera, l’impacte paisatgístic. És molt obvi a les serralades de l’Ebre. Més discutible mar endins, vist que queden a una distància de la costa que la majoria dels mortals no han visitat mai. La segona, l’impacte ecològic. Les obres per implantar aquests immensos molins de vent no són menors. És tan cert com que les plataformes petrolieres en desús són un refugi de fauna marina. De fet, allí on no hi havia res hi prolifera la vida a l’aixopluc d’aquestes grandioses estructures, esdevingudes esculls artificials. Així és, per exemple, al Golf de Mèxic. Per això no les desmantellen. També perquè el cost de fer-ho és una morterada fins i tot per a les poderoses companyies petrolieres.
Podem anar debatent eternament el com, el quan i els quants. I llançant el crit al cel cada cop que sentim que a prop de casa ens hi volen fer algun projecte que no deixa de ser una passa necessària si volem deixar enrere els combustibles fòssils. Però si no som capaços de fer el pas, de passar de les paraules als fets assumint que dissortadament no hi ha res que no causi un impacte en l’entorn no només no ens en sortirem: és que no serem autosuficients com a país i mantindrem la dependència d’una energia que amenaça la viabilitat del planeta. O tal vegada, s’haurà de donar per bona aquella tesi d’un sector del món ecologista, amb notable presència a França i la Gran Bretanya, segons la qual l’energia més neta seria la nuclear.
