Per a Fina Cardona, in memoriam
Els ranuncles suren en l’aigua embassada dels camps d’arròs de l’Albufera. Han florit i semblen petites constel·lacions d’estrelles, sobre les aigües fosques. Aquesta espècie de ranuncle té dues classes de fulles: unes filiformes, que estan submergides, i que són les que malden per aportar flotabilitat a la planta, i unes altres lobulades, arran d’aigua, i que fan bona part de la tasca fotosintètica. Les fulles submergides permeten que les flors s’estiren uns centímetres per sobre l’aigua, per tal d’atraure els insectes pol·linitzadors. La natura ha conduït aquest ranuncle a ser una planta aquàtica (altres espècies viuen en ambients molt humits, però no són aquàtiques), però alhora necessita l’entomofauna alada si vol pol·linitzar-se i perpetuar el llinatge. És esclava de la seua filogènia vegetal; és a dir, de la seua història evolutiva.
Pense en això, mentre camine entre els camps d’arròs en un dia clar d’inicis de febrer. Fa temps que no plou, i les aigües estan baixes. Un bernat pescaire estira el coll, llarguerut i imponent, torre de guaita del lluent. M’observa passar. El pitjor enemic dels ranuncles és la sequera, i quan els camps s’assequen encara sobreviuran unes setmanes en la terra eixuta. El nom prové del llatí ranunculus, pròpiament "granoteta", per aquesta fal·lera a viure prop de l'aigua. Però ara estan ben bonics, servint de contrapunt a les ravenisses i llicsons que floreixen pel camí. Pense també que els ranuncles d’aigua no tenen gran depredadors, degut a la forta toxicitat de les seues fulles, i en alguns ambients colonitzen grans extensions, omplint la llacuna de floracions precioses i inesperades. És una planta que si té aigua, neta i pura, regna solemnement per sobre de la resta.
Luca Signorelli, en la seua espectacular Crucifixió amb Maria Magadalena (c. 1502–1505) que es conserva als Uffizi, va pintar la creu envoltada per ranuncles en flor. Per a justificar l’escena, la creu s’alça en mig d’una llacuna mig dessecada, i els ranuncles creixen per les vores. Signorelli és un dels grans pintors del renaixement italià, deixeble de Piero della Francesca, de qui va aprendre l’art de la perspectiva. En la catedral d’Orvieto va pintar el seu capolavoro: la capella de Sant Brizio, on mostra escenes referides a l’Apocalipsi i al Judici Final. La seua capacitat per a pintar el cos humà era excepcional, i havia practicat disseccions als cementeris, per tal de copsar el funcionament dels músculs del cos. Fins al punt que, per moments, tots aquells cossos de condemnats de la capella de Sant Brizio semblen participar en un conclave d’atletes. Hi ha alguna cosa d’excessiu en Signorelli, com si no poguera controlar la seua destresa, pintant els cossos humans amb les contorsions i postures més forçades. D’ell aprendria Miquel Àngel, i potser sense ell la Capella Sixtina seria ben diferent.
Pense en Signorelli, en un dia radiant de febrer. Un dels grans pintors mig oblidats del renaixement. Després vindria Rafael, i fins i tot el Papa Juli II destruiria algunes de les seues obres per tal de donar més espai al Sanzio. Signorelli es va quedar com a frontissa de dos mons: entre Botticelli i Ghirlandaio, i Rafael i Miquel Àngel. I, tanmateix, la crucifixió dels Uffizi és d’una poderosa bellesa, amb el cos de Crist frontal, amb els músculs en tensió, i amb aquells ranuncles florits omplint el terra, on plora amb desesperació Maria Magdalena. Als peus de la creu, Signorelli ha pintat una calavera, amb una serp que s’endinsa en les profunditats del crani. Un memento mori que complementa el dels ranuncles, símbol vegetal de la mort. Pobre Signorelli! Els visitants dels Uffizi passen per davant de la seua Crucifixió del tot indiferents al seu missatge colpidor. A aquell clam que ens alerta que la mort és prop i que sols som humans. Però després de veure La primavera de Botticelli, a ningú no li interessen els ranuncles de Signorelli. I, tanmateix, pareu atenció: quin gran pintor!
