Aquests dies s’ha anunciat a so de bombo i platerets el fitxatge de Daniel Sirera com a cap de gabinet del líder del PP valencià, l’alacantí Carlos Mazón. Es tracta d’una figura segurament poc coneguda en el context del País Valencià, però a Catalunya va exercir de líder territorial del partit en el període que hi va haver entre la dimissió de Josep Piqué i l’arribada d’Alícia Sánchez Camacho. Uns pocs mesos d’interregne entre 2007 i 2008 passats sense pena ni glòria, que van acabar abruptament amb la imposició de la seva substituta des de Madrid. Coincidint amb la fi d’aquesta etapa, Sánchez Camacho havia estat candidata per Girona a les eleccions espanyoles de 2008 sense obtenir l’anhelat escó al Congrés per manca de suport electoral. La solució va ser fàcil i rotunda: demanar al partit que fotessin al carrer Daniel Sirera com a senador i l’hi posessin a ella. I així va ser. Com a premi de consolació, li va quedar l’escó al Parlament de Catalunya, que li va durar un parell d’anys més, i després passaria pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, un organisme públic dedicat a vetllar pel compliment de la normativa en els mitjans audiovisuals.
L’arribada de Sirera al País Valencià s’ha inaugurat amb algunes entrevistes a la premsa que li és més propera ideològicament, començant per El Mundo i Las Provincias, centrant sobretot el seu relat en blasmar l’independentisme català i en acusar el govern valencià de practicar-lo. A El Mundo hi ha dit que “el govern de Puig i Oltra vol convertir-se en un delegat del nacionalisme català a València” i que això queda palès amb “la seva obsessió amb Madrid” o “el tema de la llengua als col·legis”. És encomiable la seva simpatia per aquest engranatge anomenat Madrid, tenint en compte que va ser des d’un despatx del carrer de Gènova d’aquella ciutat que el van fulminar com a líder del partit i senador. A Las Provincias va anar en la mateixa línia, culpant el govern del Botànic d’intentar “que la Comunitat es converteixi en una delegació territorial dels independentistes catalans”. Li van fer una pregunta trampa que deia així: “Vostè parla valencià?”. Resposta hàbil: “Parlo valencià i català”, sense entrar en detalls.
Sirera ho tindrà més fàcil que Joan Ribó, aquest titllat recurrentment de “català” com si fos portador d’una mena de pesta, malgrat haver arribat a la ciutat del Túria fa més de cinc dècades, en plena joventut. “Joan Ribó, el comunista català que serà alcalde de València”, titulava un dels diversos diaris casposos d’àmbit estatal. Daniel Sirera acaba de baixar de l’Euromed i, de sobte, ha començat a fer piulades sobre política valenciana i ha adornat les seves xarxes socials amb una fotografia de les majestuoses Torres dels Serrans. Si fa quatre dies interpel·lava a Ada Colau pel soroll que hi ha a la cantonada entre el carrer de València i el de Villarroel, ara ja parla de la ciutat que dóna nom a aquella via central de Barcelona. Amb aquesta pobra operació cosmètica sembla que, pels de la seva corda, ja té més pedigrí que l’Excel·lentíssim Senyor alcalde.
Malgrat el seu habitual i implacable espanyolisme i la seva ràpida immersió accelerada a les tesis blaveres, Sirera també ha tingut relliscades que no passarien una inspecció d’ortodòxia, una deficiència que ja anirà millorant amb la pràctica. Encara no fa un parell d’anys que es defensava a les xarxes d’un usuari anònim independentista català amb poques llums –també n’hi ha- que l’acusava de “colonitzador”, i ho feia apel·lant als seus orígens familiars: “sóc de Badalona, de pares catalans. Tres avis valencians i un de català”. Un usuari espanyolista va haver-li de matisar el subjacent “pancatalanisme” de les seves declaracions, avisant-lo que “el seu arbre genealògic, lluny de reforçar la seva argumentació, la debilita del tot”. No fos cas que es pogués pensar que catalans i valencians compartien alguna cosa, però amb aquest trencaclosques argumental ara no sabem qui colonitza a qui.
Jugar la carta de l’anticatalanisme essent català ha de ser fotut. Això sí, el públic objectiu d’aquest discurs es torna més tolerant en funció de la ideologia que pregonis. Per això en Sirera no haurà d’aguantar titulars que l’acusin de “pepero català”. Ja sabem que el blaverisme, en realitat, no té tant d’antipatia sincera contra els parents del nord, com de cavall de Troia de l’espanyolisme més recalcitrant, ranci i invasiu. D’això darrer, en Sirera en té per donar i per vendre.
