Escolteu, déus de la venjança!
La venjança de l'infern bull
en el meu cor!
Que la mort i la desesperació cremin
al meu entorn!
Der Hölle Rache, ària d’Astrafiammante, reina de la nit.
Per entendre els sinistres desitjos que puntuen llamps, trons i crits de fúria seguint diverses coloratures i en les notes més impossibles de les partitures per les millors sopranos, cal desmuntar la ficció. No escoltin a la majoria de contertulians amb el rictus de menysteniment accentuat: no és Laura Borràs la reina venjativa, és la peça en discòrdia, molt incòmoda, que s’ha d’abandonar i refusar per sempre. Laura Borràs, en aquesta facècia, és de fet qui ha “d’empal·lidir eternament”, com diu l’ària de Mozart per a Sarastre, destruint per sempre els seus lligams amb la natura. Els llaços grocs penjats a la Paeria fa tants anys per Pau Juvillà li fan la traveta al diputat per obra i gracia de la JEC vinculant Juvillà amb el president Quim Torra i l’actual presidenta del Parlament. La farsa és dins la farsa, i l’explica. La clau, millor o pitjor utilitzada, es diu desobediència. Per això, tot l’odi que la reacció –i no sols– sent per Laura Borràs, el podem comparar amb la malvolença i el ressentiment cap a Clara Ponsatí: dues dones poderoses i sàvies, que en altres temps no massa llunyans les volien bruixes. Dues dones, cadascuna en el seu estil, que les romanalles medievals convertides en tribunals volien a la presó i a la foguera… o a l’ostracisme i l’oblit.
Mozart, el gran músic, va jugar com mai a ser més nen quan ornava amb notes excelses la Flauta Màgica i va poblar el ritual iniciat amb els dolents més malvats, les enamorades eternament fidels, els traïdors més acomplexats i els cercadors d’ocells més espavilats. Ara, el parc de la Ciutadella i el Parlament de Catalunya en poden ser un bon escenari en el qual reunir bèsties de tota mena en un llibret malgirbat en el qual tothom s’hi veu en cor d’intervenir. Sols cal afegir malentès sobre malentès, i mentida sobre mentida. I es faci el que es faci, des d’aconseguir temps per posar d’acord forces força esguerrades, fins a suspendre molt, molt, molt temporalment l’activitat parlamentària esperant l’aprovació de l’informe de la Comissió d’Estatut del Diputat, el terrabastall que provoca arribar a una cimera de decibels i retrets. Laura Borràs es comporta pitjor que la reina de la nit, tot i que no pot ni proposar que s’aturin algunes hores determinades comissions, com tampoc pot donar ordres perquè un diputat sigui reconegut a efectes administratius i el seu polsador de vot funcioni. Segons la proposta pactada per ERC, Junts i la CUP a la qual s’hi varen sumar els comuns, no es pot executar la retirada de l’escó de Juvillà perquè de moment no hi ha sentència ferma del Suprem ni s'ha resolt la petició de cautelars. Sembla prou enraonat, diguin el que diguin els propagandistes dels bunyols trumpistes. Però el que ve a continuació ja no m’ho sembla tant: el límit de la desobediència a l'hora de defensar aquesta postura, diuen, "passa per preservar els funcionaris de qualsevol tipus de responsabilitat penal i comptable per la qual puguin ser perseguits".
Se cerca no crear indefensos posant les línies vermelles en la seguretat dels funcionaris… però, en fer-ho, es crea un nou joc d’indefensions, a la meva manera de veure més perillós encara. Les indefensions polítiques en el regne dels drets parcials i esbiaixats. Perquè es comença essent ostatge de funcionaris més o menys porucs amb capacitat per alterar la quotidianitat de les institucions de manera determinant, i s’acaba deixant una societat sense presidenta, o president, o a un grup d’electors sense el seu representant... A mi em costa d’acceptar que les línies vermelles que protegeixen els alts funcionaris i lletrats del Parlament haguessin pogut deixar sense efecte l’escó de diputat al president de Catalunya o, ara, al diputat per Lleida Pau Juvillà. Pregunta: pot ser que les decisions i opinions dels lletrats i alts funcionaris tinguin més poder que tota la gent que va votar els polítics (mentre no hi hagi sentencia ferma, diuen) però amb la dificultat de copsar alguna de les set diferències que, segons tots els bon entreteniments de sobretaula, hauríem de poder trobar?
El que segueixo veient des de fa quatre anys són botxins convertits pretesament en víctimes, reines de la nit de Vox que es volen fer passar per defensores de la legalitat mentre canten “a por ellos”, assalten Capitolis i, si ve a tomb, també amb enganys de manual, ajuntaments murcians. L’acusació permanent d’enemic del que, fos el que fos, sembla que ens vàrem donar entre totes, permet escampar la por, la inseguretat, i fer noves llistes de diputats al Parlament de Catalunya com la JEC (o un 155 desmanegat) accepta i imposa. Altrament, es corre el risc de veure’s convertida per l’opinió publicada en una reina maligna de llibret. O, a la vida real, en una presonera sense drets, amb un indult oscil·lant afilat com una espasa, sempre a punt de negar el que va fer la presidenta Carme Forcadell, dominant la por, en creure’s que el Parlament de Catalunya era (o podia ser) sobirà...
La credibilitat de la presidenta Laura Borràs està sobre el tapet verd. Però no us creieu de cap manera que és ella la Reina de la Nit.
