Quin llibre més interessant ha escrit el periodista Josep Massot sobre Joan Miró! Certament, Joan Miró sota el franquisme (Galàxia Gutemberg) és una biografia del gran pintor català, però Massot fa també una mirada ampla i crítica sobre el seu temps, i situa el personatge en el seu moment històric, centrant la vida del pintor durant els durs anys del franquisme. I escriu amb una agilitat i erudició astoradora, mostrant la resistència del pintor a col·laborar amb el règim del dictador, el malestar que li causava Franco, i com altres, com ara Salvador Dalí, es convertiren en addictes al règim i li feren les corresponents genuflexions. Massot va desgranant amb perícia les vicissituds d’aquells anys, i alhora va mostrant, sense cap escrúpol, les simpaties de cadascú: un Tàpies amb uniforme falangista fent guàrdia davant de l’obelisc dels caiguts per la pàtria; un Salvador Espriu escrivint “al seu amic falangista Llorenç Villalonga cartes filofeixistes alegrant-se de la instauració de l’ordre”, o un Eugeni D’Ors subscrivint la destrucció i purga de l’art degenerat (on era, és clar, Miró). Així com el paper anihilador de tants altres: Juan Ramón Masoliver, Juan Eduardo Cirlot (“poeta filonazi”) o Antonio Tovar, un dels traductors de Franco en la reunió amb Hitler a Hendaia.
Però, alhora, aquest és un llibre tendre, que ens mostra el Miró més íntim i casolà. La seua filla Maria Dolors explicava que “la Guerra Civil va produir al meu pare una ferida que mai va acabar de cicatritzar”. Fruit d’aquella tragèdia, va nàixer a París la sèrie Constel·lacions: com més barbàrie, com més aïllament, com més destrucció, més forts, vius i vitals eren els colors del pintor. Miró pintava en la soledat més absoluta i la pintura el va salvar: aquell cosmos de colors, aquell llenguatge nou, decantació pictòrica poètica, ple de signes i d’emocions, va ser el seu lenitiu vital a la brutalitat feréstega de la guerra. Miró creia en la cultura com últim refugi de la humanitat. Com deia el polític Edouard Herriot: “la culture, c’est ce qui reste quand on a tout oublié”.
I sobre aquesta putrefacció del franquisme, sura la figura de Picasso, enfrontat al règim. I els esforços de les autoritats franquistes per desautoritzar-lo, i com de colp i volta descobreixen que aquell art degenerat que tant havien criticat era la porta d’entrada als Estats Units, i com s’esforcen a captar Miró. La dignitat intel·lectual del pintor és admirable, així com els esforços que fa per a no ser utilitzat pel règim. Perquè la paradoxa és que Franco i els seus adlàters detestaven aquella mena de pintura però alhora la necessitaven per tal de fer creure al món que no eren feixistes, i que, a més a més, s’allunyaven del realisme social imposat a la Rússia d’Stalin. De colp i volta, fer-se amb Miró (ja que amb Picasso no podien de cap manera) es va transformar en una necessitat nacional. I el pintor va resistir.
Miró no és una constel·lació, és un univers. Un home tímid, que viu dins del seu món, protegit per la seua dona Pilar i per la seua filla Maria Dolors. El llibre està trufat d’anècdotes familiars, com ara quan la filla es va casar amb un policia de la duana d’Andorra: sembla que en una inspecció, el duaner va obrir la maleta de la filla de Miró i en descobrir tota la llenceria que hi havia li va demanar directament una cita. I al cap de poc es varen casar. El pare faria una pintura poètica, però la vida sovint segueix les sendes més innates i materialistes de la naturalesa humana.
Josep Massot ha escrit un llibre guia que ens endinsa per totes aquelles galàxies mironianes, situant el pintor en el que és: un exemple d’honestedat intel·lectual i de triomf del seu art. Una estrella del matí lliure i entotsolada en la lúgubre i cruenta postguerra franquista. Llegint aquest llibre descobrim un Miró ocult, personalíssim, que ens reconcilia, si més no, amb l’espècie humana.
