El futbol fet un poema

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

N’hi ha que troben poesia en un gol de Messi. Per a d’altres, les retransmissions de Joaquim Maria Puyal són un cant celestial. El futbol ha esdevingut el gran llenguatge universal, i la camiseta, les banderes i els himnes, el minut 17.14 al Camp Nou, n’encarnen les figures retòriques. Pares i fills només saben abraçar-se en els moments d’eufòria envoltats de desconeguts, quan mai no es demostrarien afecte, si estiguessin en família. Vint-i-dos multimilionaris corren rere una pilota i enamoren l’afició. Nins sense futur de països que no existeixen somnien que algú els comprarà per convertir-los en estrelles. Fitxatges estratosfèrics, patrocinadors, cases d’apostes, el circ i la glòria.

En realitat era gairebé lògic que un bard fes una crònica sobre la proesa dels seus herois. I no obstant això, el llibre Temporada del Barça 1996-1997 és una raresa total. L’autor hi detalla cadascun dels partits d’aquella temporada, en què l’equip blaugrana quedaria subcampió de la lliga i s’enduria la recopa, la supercopa i la copa del rei. Fins aquí, res d’especial; també podríem consultar les hemeroteques o el Museu President Núñez. El que fa d’aquest volum una peça extraordinària és que els textos estan escrits en vers. Com si l’autor baixàs als inferns de Dant, relatàs una Odissea o fes una Oda a la pàtria. “No llovía ni nevaba, pero hacía algo de frío; el Barça sacó de centro y así empezó este partido”, diu sobre la setzena jornada, un clàssic contra el Madrid, que Mijatovic va sentenciar amb un gol al minut 49, després que Suker n’hagués fet un altre. “Y, como siempre, se hicieron tres cambios en el partido: Ferrer, De la Peña y Pizzi, por Amor, Guardiola y Figo”.

Així, amb estrofes de quatre versos quasi sempre octosíl·labs, Miguel Andreu León deixa testimoni del que va passar damunt la gespa dues dècades enrere. Les rimes són lliures. Tant, que lliga Liga amb Liga (no pot ser més consonant), o al contrari, força que poeta rimi amb pelota, i Alicante amb gente. Tots els poepartits comencen amb la data: “Hoy 25 de enero hay fútbol en el estadio, es domingo y a las cinco, y no es televisado”, diu d’una trobada amb el Rayo Vallecano, “equipo con mucho nombre, luchador y veterano”.

Com el mateix autor explica en els versos de l’epíleg, ell va néixer a Terol un 15 de setembre i, tot d’una que arribà a Barcelona, se sentí atret pel conjunt blaugrana: “Por eso me hice socio de este importante equipo, equipo que hace sufrir o te hace disfrutar mucho”. A la contracoberta hi ha una foto seva. Duu una camisa blanca, ulleres, i no somriu. Me l’imagín davant l’escriptori cada vespre, després dels partits; potser ha anat prenent apunts en una llibreta mentre es lliuraven. Però aleshores això significaria que els veia sol, sense un fill amb qui abraçar-se o uns amics amb els quals comentar la jugada mentre bevien cervesa i cridaven tan fort que tremolaven les parets.

Avui, quan xerram de futbol, xerram de tot menys de futbol. Als apassionats, tant se’ls val. Qualsevol excusa és bona per dedicar-se a la seva passió, ja sigui des d’un enfocament polític, filosòfic, econòmic, publicitari, culebrònic o tertulià. 

Una recerca per internet amb el seu nom ens adreçarà a dos domicilis diferents, l’un més pròxim al Camp Nou que l’altre. Tenc la temptació de marcar el número que els acompanya, i preguntar pel glossador culer. Però llavors, i aquesta és la part més trista, veig que el seu nom també surt en una pàgina de necrològiques. El 9 de juny de 2008, al tanatori de Les Corts, s’acomiadava algú que es deia com ell a les tres i mitja de l’horabaixa. Ens deixava a 84 anys.
Avui, quan xerram de futbol, xerram de tot menys de futbol. Als apassionats, tant se’ls val. Qualsevol excusa és bona per dedicar-se a la seva passió, ja sigui des d’un enfocament polític, filosòfic, econòmic, publicitari, culebrònic o tertulià. Els altres comprovam com s’escampa i conquereix territori on abans creixia el camp. Vull dir: altres camps. Ara el futbol ho és tot, i està mal vist no mostrar cap interès sobre el tema. Si no coneixes les alineacions ets tan inculte com si no saps anglès. De manera que, per acabar, li dedic, com a homenatge, unes paraules al senyor Miguel Andreu León: “Des d’aquesta primavera, el Girona és a primera, i els tres equips catalans ompliran tots els mitjans. Però vós passaríeu pena, perquè cregui’m que uns quants bergants han deixat part del futbol fet un autèntic poema”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.