Ja fa uns anys, en una discoteca tronada de Mariposa, un poblet californià a la sortida del Parc Natural de Yosemite, un grup local interpretava una mítica cançó del guitarrista d’Oklahoma J.J. Cale, Cocaine. Eren tres músics només però sonaven molt bé i la gràcia de la cançó, el riff de guitarra que tots coneixem, era pràcticament perfecte. Però la sorpresa va arribar quan acabà la primera tornada: She don’t lie, She don’t lie, She don’t lie... Lorraine.
En compte de rematar amb el famós «cocaine», aquell guitarrista afroamericà, de somriure franc i bona veu, mentia -ell sí- i pronunciava clarament Lorraine. Encara impactat vaig observar el local: ni un menor d’edat -ni un menor de trenta anys, de fet-; cap capellà, monja o frare a la vista; només una colla de quinze o vint veïns, tots amb prou alcohol -a la taula i a les venes- com per desinfectar els estigmes d’un màrtir. Aquella nit vaig somiar que Jimmy Hendrix, Jim Morrison i Janis Joplin, des de l’infern, llançaven una maledicció a Mariposa, que s’ensorrava literalment i que el col·lapse també se m’engolia a mi -que aquella nit dormia allà-, entre els udols dels coiots i els brams dels óssos de Yosemite.
Per sort, aquella mostra d’obsessiu puritanisme no va prosperar. Ni tan sols una llista de reproducció com Spotify, que assenyala les cançons que tenen contingut explícit amb una E, considera que Cocaine en tingui.
Independentment del que faci Spotify -és una empresa privada i tothom és lliure de fer-la servir o no- i independentment d’un grup de Mariposa que potser pren una decisió errònia perquè són uns beats menjaciris, tots dos casos són símptomes que sobre la cultura sempre es pot estendre una hipòcrita manta d’hipercorrecció que desvirtuï l’original.
L’últim cas és el de la Universitat de Southampton, que ha fa advertències sobre el 1984 de George Orwell alertant que conté «material explícit» per als alumnes d’un curs sobre ‘Identitat en construcció’. Concretament s’advertia els possibles estudiants que el llibre «aborda qüestions desafiadores relacionades amb la violència, el gènere, la sexualitat, la classe, la raça, els abusos, l’assetjament sexual, les idees polítiques i el llenguatge ofensiu».
I tant! Mira que Orwell no ho fera amb intenció i tot, el molt podrit.
També fa uns anys, als Estats Units, es va reclamar la censura de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain per racista. No dic que no pugui semblar racista com alguns blancs tracten els negres al Huckleberry Finn. Ho és. I Mark Twain ho va escriure precisament per denunciar-ho. I potser Mark Twain no era perfecte. Però segurament és el més antiracista dels escriptors blancs de la seva època. Al costat del Huckleberry, La cabana de l’oncle Tom, escrita només 33 anys abans, sembla redactada per un líder de VOX actual. I en aquell moment estava feta amb boníssima intenció.
Les novel·les han de ser llegides en el seu context i criticades tenint-lo en compte. Sempre són criticables, òbviament. I defensables per les aportacions literàries que aporten en aquell moment.
Una altra cosa és la revisió que se’n pugui fer de les obres clàssiques avui dia, en d’altres mitjans, com el cinema o la televisió. L’actor Peter Dinklage (el Tyrion Lannister de Joc de Trons) ha criticat que Disney haja elegit una actriu llatina per a una nova versió de Blancaneu però que es continuen reproduint els estereotips dels malalts d’acondroplàsia en els set nans. Això em sembla legítim i més encara per una empresa multimilionària que es ven com a «factoria de somnis». Aquí no estem parlant de censurar l’original de Blancaneu, la fidelitat de la qual ja es va trair en la primer versió cinematogràfica -com és habitual en els casos de Disney, que acostumen a endolcir les històries. Aquesta traïció es fa evident si llegiu Les millors rondalles dels germans Grimm, edició fidel dels contes originals supervisada per Albert Jané (Combel Editorial, 2007): De bon començament, el títol original del conte que es publicà en els Contes d’infants i de la llar del Grimm era simplement Blancaneu. Sense els set nans.
Els «set nans» hi eren en el conte, òbviament, però semblen personatges màgics del bosc, com en altres contes hi ha gnoms o fades. És Disney que converteix els nans en caricatures de malalts d’acondroplàsia.
Per acabar-ho d’adobar, la versió dels Grimm no acaba amb el petó màgic del príncep sinó amb la caiguda del taüt on l’han enterrada: El príncep s’enamora de la Blancaneu morta, els compra el taüt als nans i se l’emporta. És després que el taüt cau i Blancaneu escup la poma enverinada i desperta. Els contes eren cruels, sí. I explícits també.
I encara ho havien estat més, perquè els Grimm ja van optar per una versió suau. Tal com explica Helena Cortés Gabaudán a Los cuentos de los Hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados (La Oficina Ediciones, 2019), en moltes versions populars del conte anteriors a Grimm, la reina malvada que interroga l’espill no era la madrastra sinó la mare: una mare infanticida.
Potser la nova Blancaneu també hauria de rectificar i netejar la imatge de totes les madrastres del món. I avisar que conté «material explícit».
