La paraula comboi és un mot que, en un primer significat, es vincula amb el món del transport; l’ús més popular del terme al País Valencià, en canvi, deriva cap a un segon sentit més alegre que l’AVL defineix com a “activitat festiva, diversió col·lectiva”. També ho relaciona amb “entusiasme” i “il·lusió” i, fins i tot, en posa un exemple: “Li fa molt de comboi anar al circ”. Amb aquesta accepció tan suggeridora i festívola, comboi ha esdevingut una mena de paraula fetitxe de certa part del valencianisme que, fart de negativitat i derrotisme, abraça un optimisme entusiasta i xiroi —gairebé, lisèrgic—, en el qual, per cert, cal triar: o formes part del comboi o, simplement, et quedes fora de la festa.
El comboi del valencianisme hegemònic té tendència a deixar fora de la revetlla —dir-ne aplec seria una provocació excessiva— a tot aquell que no combregue devotament amb la seua política pragmàtica, bullangosa i “per a les persones”; també, és clar, resten fora tots aquells que recorden les renúncies freqüents a certes idees essencials que, avui, des de la mal·leabilitat de la tercera via, identifiquen com a llasts ideològics anyencs. Tant se val que abans fossen companys de lluita, de mani o de concerts. O que et donaren suport explícit durant els anys durs del règim del PP, quan ningú no els fotia cas per no ser polítics aixoplugats sota una gavina corrupta.
A qui s’atreveix a dir que la reina va nua, el comboi en bloc li rebat amb respostes suposadament enginyoses, com aquella acusació de catsplaining —un joc de paraules saberut que combina Catalunya, català o catalanista amb el neologisme mansplaining— per desactivar ad hominem qualsevol crítica que provinga del nord del Sénia. I, fins i tot, o potser sobretot, del valencianisme més fusterià.
Qualsevol excusa és bona perquè, davant l’expressió d’una crítica o un desacord, el sector més llenguallarg del comboi t’explique —comboisplaining, podríem dir-ne— que estàs molt equivocat. I no només succeeix quan hom recorda el vell anhel dels Països Catalans o, si més no, del País Valencià possible que mai no arriba, sinó en gairebé tots els àmbits socials.
El comboisplaining, per exemple, té especial predilecció per repartir carnets de bon i mal periodista, tot barrejant en la primera categoria a grans professionals amb altres personatges que, simplement, repiquen notes de premsa afins sense a penes canviar el titular. A la segona classe, la dels periodistes roïns i mercenaris, hom pot caure puntualment o definitiva arrossegat per una ràtzia acomboiada. I tot, és clar, sense fixar-se en la trajectòria prèvia del redactor o sense llegir l’article o la informació criticada amb un mínim de profunditat o d’objectivitat. Un titular que no agrade, posem per cas, és més que suficient perquè t’expliquen des de la talaia moral com és això de fer periodisme. Potser aquesta saviesa intrínseca del comboi sobre qüestions periodístiques estiga darrere del suggeriment de certs càrrecs polítics sobre qui pot escriure o no en determinats mitjans... Qui sap. Nota mental: matèria sucosa per a un article futur.
El comboisplaining també apareix quan algú —un docent, posem per cas— denuncia que no ha cobrat des de fa mesos o que el pla del plurilingüisme ha suposat un retrocés del valencià en certes zones i centres educatius. “Això es mentida”, t’amolla algun acomboiat, i tant hi fa que siga la teua nòmina la que no arriba o que sigues tu qui entra en classe tots els dies i plores per l’alumnat que perd hores en llengua pròpia. Comboisplaining és quan denuncies un problema al teu poble o barri governat pel comboi i els fidels t’apunten que no, que això no passa, encara que tingues la zona zero baix de ta casa i qui t’ho nega visca a cent quilòmetres de distància.
Periodisme, educació, urbanisme... El comboi controla de qualsevol tema. Al capdavall, el comboisplaining és la ciència de saber-ho tot, de no equivocar-se mai, de tenir una altura moral i una intel·ligència política que ningú no pot igualar. Només cal abaixar el cap i aplaudir el pas del comboi, en una apel·lació al primer significat del mot. I, qui no, com ja s’ha dit, resta fora de la festa. Per masclista, manipulador, fusterià, somiatruites o bocamoll. I t’ho diuen els qui feia uns anys es queixaven del sectarisme del PP... Mandat opus!
El problema té resum fàcil: el comboi no assumeix que està gestionant la cosa pública i, per tant, està sotmès a la crítica com qualsevol. També, o sobretot, del foc amic. Ni se n’adona que, amb tant de comboisplaining, corre el risc d’ofegar-se en el seu propi melic i no eixamplar la base o reduir-la només als convençuts de la causa. I perdó per la referència processista tan inapropiada per a la festa del comboi.
