El nen se m’acosta i diu que la meva motxilla és seva. “Mama, mama, la motxilla, és aquí!”. I la mare, un metre rere seu dins de l’autobús, se li acosta encuriosida, pacient, per veure amb què li surt ara. Què deu tenir, el vailet, sis o set anys? Insisteix que és seva, la meva motxilla menuda i funcional, d’estètica no t’hi fixis, que vaig comprar per quatre rals a un gran centre comercial de material esportiu. No acabo d’entendre l’actitud del marrec, que en un tancar i obrir d’ulls s’enfurrunya i fa el gest d’agafar la motxilla i endur-se-la. Gest amb una punta agressiva. La meva sorpresa i la de la mare, que l’atura i li fa entendre que no és seva, la motxilla, que no és la que es va deixar a l’autobús.
Aquí comença la història: nen que es descuida una motxilla igual que la meva a l’autobús. Al començament, se m’activa la tendresa i la solidaritat cap al nen. No m’acaba de venir cap objecte estimadíssim que perdés en la infantesa. Potser sí, la pilota de bàsquet que em van regalar els avis i que un veí em va pispar després de “deixar-me-la” davant de casa. Al cap d’una estona la marranada del nano creix i agafa un to acusatori: “que és meva, que me l’ha agafat, era en aquest lloc de l’autobús”. I plors, i la paciència de la mare fins al necessari “prou!”
Potser són coses de marrec i prou. Però, i si ens diu alguna cosa més, aquest rampell? I si ens parla d’alguna cosa que té relació amb el consum, amb les falses necessitats inoculades per sistema? Fa poc vaig posar els peus per primer cop a un gran centre comercial tecnològic i en vaig sortir amb el cap com un timbal: per culpa dels pantallots, de la sonoritat, de la quantitat de ginys que no saps que existeixen ni per què serveixen. Qui compra tot això i per què? Et ve al cap la imatge d’uns altres veïns, una nit d’estiu, al pati, connectats al pantallot i als auriculars, i van passant les hores.
Al monstruós centre comercial hi vas per una cosa concreta -un teclat- que necessites per la teva feina, i que vols que sigui d’una determinada manera, i no l’acaben de tenir. T’ofereixen un teclat que s’hi acosta però no és el just. Em topo amb desenes de ciutadans que hi deambulen enlluernats per sons, mides, potències, dissenys i colors cridaners... Estic temptada de comprar una torradora d’aire vintage que ara mateix no necessito. Queda gaire lluny aquest enlluernament de com d’enganxat se sent el nen a la motxilla que s’assembla a la meva? És que potser està tot travessat per una addicció al consum? Fins a quin punt aquesta no és la mateixa addicció que es trasllada a les xarxes socials?
Encara tinc els esgarips del nen al cap quan veig que al CCCB farà una xerrada l’escriptor Kyle Chayka, col·laborador del New Yorker, especialista en tecnologia i cultura digital, que adverteix de com els engranatges del consumisme traspassen la pantalla i estenen els tentacles per tots els algoritmes que se’ns posen a dins. Enmig de la superabundància nàusea digital, advoca per recuperar la connexió amb el món real. Això no està gaire lluny del que diu un guru pioner d’Internet, Jaron Lanier, exSilicon Valley, ara filòsof i analista del món digital, quan advoca per tancar totes les xarxes socials de manera immediata: “Les tècniques d’addicció són poderoses i estan ben estudiades. La prova és que els meus amics a la indústria no deixen que els seus fills utilitzin els seus productes. Si no fos així, la gent de Facebook i Google deixaria que els seus fills els utilitzessin. No ho fan”.
Pot estar del tot segur l’infant de l’autobús que és ell que veritablement troba a faltar la bossa que va perdre a l’autobús? En podem estar del tot segurs, nosaltres, del que ens falta? Em calia, a mi, aquella bossa de quatre xavos?
