El Govern ha anunciat que la consulta sobre els Jocs d’Hivern es celebrarà només a la vegueria de l’Alt Pirineu i l’Aran. Bon moment per parlar de les oblidades vegueries o regions.
El 2006 el poble català va votar un Estatut que establia que les vegueries conformaven, al costat de municipis i comarques, l’organització territorial del país i que substituirien les diputacions provincials. Però l’any 2010 la sentència del Tribunal Constitucional, tot i no declarar inconstitucionals els articles que regulaven aquesta qüestió, en feia una interpretació restrictiva.
La idea de les vegueries no era cap caprici dels partits que van votar l’Estatut. El catalanisme sempre havia maldat per construir una organització territorial que substituís l’artificial divisió en quatre províncies imposada l’any 1833 per Javier de Burgos. Durant la Generalitat republicana, el geògraf Pau Vila va definir un model basat en nou regions, publicat l’any 1937 mitjançant Ordre del Conseller d’Economia, Joan Comorera. Però el general Franco, tan bon punt com les seves tropes van entrar al país, va “retornar a les quatre províncies l’honor de ser governades en peu d’igualtat amb les seves germanes de la resta d’Espanya”.
En motiu de les eleccions al Parlament de 1980 diversos partits van defensar la recuperació de la vegueries i la superació de la divisió en províncies. El PSUC va adoptar la fórmula dissenyada per Jordi Borja i Joan Alemany que, per aconseguir-ho, proposava que Catalunya fos una única província.
Les Lleis d’Organització territorial de 1987, elaborades pel govern Pujol, van establir la creació de “no menys de cinc regions o vegueries”, que comportarien la desaparició de les províncies mitjançant la conversió de Catalunya en província única. Atès que aquesta modificació corresponia a l’Estat, s’instava a presentar al Congrés de Diputats, tres mesos després de la constitució dels consells comarcals, una proposició de llei del Parlament per fer-ho possible. CIU no va aplicar ni llavors ni mai aquest mandat.
L’agost de 2010, governant PSC, ERC i ICV, es va aprovar la Llei de Vegueries, que n’establia set, amb el doble caràcter de demarcació de la Generalitat i ens de govern local. Es donava així resposta a la demanda de territoris com les Terres de l’Ebre o l’Alt Pirineu i es reconeixien les regions de Barcelona i de la Catalunya Central. Però, el juny d’aquell any, el Tribunal Constitucional ja havia aplicat a l’Estatut la seva visió centralista que deixaria la Llei en poc més que bones intencions. Quan l’any 2017 el Parlament va reconèixer una vuitena vegueria, la del Penedès, reclamada per institucions i entitats del territori, se la va dotar de la mateixa manca de contingut que a la resta; això sí, ha passat a tenir un Delegat territorial del Govern com les altres regions. La realitat diferenciada de l’Aran, i també l’Àrea Metropolitana de Barcelona, disposen de les seves lleis.
Des de 2010, s’ha instal·lat en els nostres governants un conformisme sospitós en relació a aquesta qüestió.TV3 estructura les seves informacions a partir de les províncies, denominant-les, però, demarcacions o circumscripcions. La Diputació de Lleida ens convida a anar a esquiar a Lleida, com si les pistes es trobessin a Tàrrega o Cervera. L’organització dels serveis de la Generalitat varia segons el departament i no es correspon sovint amb les regions. A la vegueria de Barcelona, existeixen tres regions policials; la Metropolitana Sud inclou el Baix Llobregat, l’Hospitalet, el Garraf i l’Alt Penedès. Quan, durant l’estat d’alarma, es van escollir les regions sanitàries pel confinament perimetral, els veïns i veïnes del Baix Llobregat van comprovar amb sorpresa que podien anar a Sitges però no a Barcelona.
Segons Jordi Solé Tura, “la principal derrota” per als partidaris de l’autogovern, l’any 1978, fou la continuïtat constitucional de les províncies com a demarcació de l’Estat, ens local i circumscripció electoral. Patim dos models superposats: res a veure amb la simplificació. La solució legal es fer coincidir vegueria i província. Convertir les vegueries en vuit províncies suposaria un increment inacceptable de l’administració perifèrica de l’Estat. L’alternativa és la província única, tot i que implicaria per Catalunya perdre dotze senadors que, ateses les funcions del Senat, no sembla un preu excessiu. Caldria garantir que els fons que reben les diputacions arribessin al món local i repensar el paper dels consells comarcals. No se’n podria parlar a la Taula de Diàleg i a la Comissió Bilateral? No es podria portar al Congrés una proposta que fes possible que Catalunya es doti de l’organització territorial que va votar la ciutadania?
