Reculo divuit anys enrere. El 14 de desembre de 2003 ERC pacta un tripartit amb PSC i ICV després de simular unes negociacions amb CiU que, per poc, havia superat el PSC de Maragall en escons però no en vots. Alguns dinars de Nadal de 2003 van estar carregats de tensió entre els votants d’ERC i els de CiU, que es van sentir traïts. El 16 de gener de 2004 vaig escriure un article a l’AVUI titulat “La nova frontera sentimental” en què intentava analitzar la gravetat futura d’aquell trencament de confiances entre el nacionalisme moderat i l’independentisme d’esquerres.
Dos anys després era Artur Mas qui el 20 de gener de 2006, amb nocturnitat, pactava amb Zapatero un acord pel tancament de les negociacions a Madrid per l’aprovació de l’Estatut. Ara no faré una valoració política d’aquell fiasco, però sentimentalment, pel món independentista, va ser percebut com una mena de revenja cap a ERC. El 3 de febrer en vaig tornar a parlar en un article a l’AVUI, “Més enllà del ressentiment”. I -que se’m disculpin les autocitacions, que sempre fan lleig-, hi deia: “l’acord (...) per aprovar un nou Estatut (...) pot esdevenir un nou episodi greu que s’afegeixi a la ruptura sentimental que dins del catalanisme polític va representar l’acord de govern tripartit després de les eleccions de 2003”.
A la vista de les reaccions irades que s’estaven produint, escrivia: “(...) aquesta partida (...) deixarà el catalanisme sobiranista polític dividit per tota una generació. Potser no tindrem Estatut per 25 anys, però sí que aquesta pot ser la durada de ressentiment que hauran provocat uns i altres”. I afegia: “...CiU i ERC poden quedar tenallats en un menyspreu mutu que faci impossible cap unitat d’acció del catalanisme sobiranista per molts anys”. Massa condicionat per allò que uns i altres es deien en calent -i mira que encara no hi havia xarxes socials!-, esperava equivocar-me. I suggeria la urgència de començar a dirigir el focus cap a àmbits de la societat civil que presentaven perspectives més positives.
Fa uns dies vaig tornar a escriure sobre “El risc del ressentiment” (ARA, 17 de gener). Aquests darrers quatre anys s’ha repetit aquell esquema. I que consti que no em refereixo a la lògica confrontació partidista per les diferents estratègies seguides i els desacords ideològics de fons, només faltaria. Però una cosa és la crítica de tàctiques i estratègies, de posicionaments ideològics o de la rivalitat entre líders, tot legítim i desitjable. I l’altra cosa és el ressentiment, que se situa en un pla emocional difícil de racionalitzar. Precisament, el que ha passat des de la desaparició de CDC és que mentre Junts, estratègicament i ideològicament, s’ha acostat molt al centre-esquerra d’ERC -provocant molta confusió dins les pròpies files-, emocionalment s’aprofundia en aquella ruptura de fa prop de vint anys.
No descobreixo res si afirmo que la cultura política és cada vegada més emocional. Segur que sempre n’ha estat, i sabem que el ressentiment ha provocat alguns dels més brutals daltabaixos històrics. Però, no sé si és per la distància temporal, hom acaba pensant que darrera de totes aquelles revolucions hi havia grans ideologies i raons consistents, dirigides per líders que sabien actuar amb el cap fred. Ara, en canvi, a mida que la política està més condicionada pels mitjans de comunicació i, sobretot, per les xarxes socials, s’ha anat tornant més populista i emocional mentre es difuminaven els contrastos ideològics. L’espai ideològic de Junts, ERC, PSC i, cada vegada més els Comuns, és tremendament similar, i de tant en tant han de recórrer a exhibir algunes posicions tan emblemàtiques com marginals per simular les mínimes diferències exigibles en el discurs, que no pas en l’acció.
Si m’he autocitat no és per exhibir capacitat d’endevinaire, que prou lamento, sinó per suggerir que allò a què assistim i que és un llast per a seguir endavant en la via cap a l’emancipació nacional, ja ens ve d’antic. I, si fos així, l’entrebanc seria més gran del que podríem imaginar si només observem la realitat amb d’una mirada curta i atrapada en els personalismes d’ara mateix.
Com que no ho sabria explicar millor, recorro a l’“Això ja ens ve d’antic” de Miquel Martí i Pol del seu Vint-i-set poemes en tres temps (1972). Al poema, això que ens ve d’antic ho descriu així:
Vull dir aquesta tendresa insubornable,
aquest gust malaltís de terra als llavis
i una blanor de gos esporuguit
al fons de la mirada.
I ho resolt d’aquesta manera:
Són signes que es transmeten amb la vida,
com una malaltia,
que només es desarrelen amb un xàfec
que renti les entranyes.
Un xàfec que rentés les entranyes de la política, doncs, és el que ens caldria. I després, una política de caps freds, i no de caps calents.
