L’Any Berlanga, que va commemorar-se en 2021 coincidint amb el centenari del naixement del cineasta, està tenint el millor colofó possible en aquesta entrada de 2022. La catifa roja que Joan Ribó li ha estès a Anil Murthy, l’home del multimilionari Peter Lim a la terra, evoca l’entusiasme de Don Pablo, l’alcalde de Villar del Río, a l’hora d’explicar als seus conveïns la benefactora visita dels americans.
Recordem els antecedents. Els governs del PP van concedir-li al club de Mestalla tantes prebendes com va voler per a l’execució d’un nou estadi de futbol en una parcel·la de titularitat municipal ubicada a l’avinguda de les Corts Valencianes. L’objectiu era que el recinte, de primer nivell, acollira una final de la Champions League i un Mundial d’atletisme, dues aspiracions que va formular en veu alta l’aleshores alcaldessa, Rita Barberà.
La jugada era tan redona com la pilota de la Lliga. Una permuta de terrenys, la requalificació dels que encara ocupa el vell Mestalla per tal de fer-hi vivendes, una actuació territorial estratègica (ATE) que n’incrementava l’edificabilitat i dotava l’entorn d’àrees comercials que multiplicaven el valor del solar enclavat entre les avingudes de Suècia i d’Aragó... I tota la paciència del món. Sobretot, moltíssima paciència.
Perquè el València, en efecte, va aturar en sec les obres del camp nou en febrer de 2009, quan la crisi immobiliària i la pèssima gestió del club per part de Juan Soler van situar-lo al llindar de la fallida.
D’aleshores ençà, no s’hi ha mogut ni un pam de terra. Quan el magnat singapurès Peter Lim va adquirir la majoria accionarial de l’entitat, els seus dos emirs a València, Amadeo Salvo i Aurelio Martínez, van garantir que la compravenda —“la transacció més gran del futbol mundial”, Salvo dixit— duia aparellada la conclusió de l’estadi. Però set anys després —ja en fa set!— l’esquelet continua intacte.
Guiats per les promeses grandiloqüents del tàndem en qüestió, molts seguidors valencianistes van retre reverència a Lim. El dia de la seua arribada, al més pur estil berlanguià, la grada de la mar de Mestalla —la que hi ha enfront de la tribuna presidencial— va lluir un mosaic enorme en què s’hi llegia “Benvingut Peter”.
Aquell dia, des de la seua butaca de la llotja, a cinc metres del nou propietari del club, Lluismi Campos va piular a Twitter una foto del nouvingut acompanyada d’aquest text: “El Sr. Lim en Mestalla. Ara sí que sí. Falta gent significativa. Enveja i no saber perdre”.
Campos és un personatge polifacètic. Valencianista per partida doble, futbolísticament i política, oficia com a expert demoscòpic de Compromís i des de 2015 és l’assessor de capçalera del president de les Corts valencianes, Enric Morera. En el vessant esportiu, va defensar activament la venda de les accions de la fundació del València CF a l’inversor asiàtic des d’una cadira del programa que l’inefable Julio Insa dirigeix i presenta en una televisió local.
Obrim parèntesi: a la primera època del PP en la Generalitat Valenciana, Insa, un locutor radiofònic populista i bròfec com pocs, va arribar a tenir un programa a Canal 9, Amunt València, que de seguida va caracteritzar-se pel to masclista i xenòfob, fins al punt que els grups de l’oposició van demanar-ne la retirada en considerar-lo impropi d’un mitjà públic. I Insa, sense embuts, va afanyar-se a dir-li “gorda y cerda” a Glòria Marcos, d'Esquerra Unida, a més de malparlar dels diputats en general: “Parece que solo vayan a las Cortes a fartar, a menjar y a rajar”. Tanquem parèntesi.
La caòtica gestió de Lim a penes compta defensors. Cada dia de partit a casa, a partir del minut 19:19 —que remet a l’any del fundació del club— es despleguen cartells grocs amb el lema “Lim Go Home” i s’escolten càntics de “¡Peter vete ya!”. Costa de trobar un moment de tanta unanimitat entre la massa social d’aquesta entitat històrica.
La inacció envers el nou Mestalla del propietari del club —de facto, ho és, perquè ostenta més del 84% de les accions i és a punt d’augmentar-ne el percentatge a través d’una ampliació de capital— és el clau roent a què s’agafen la resta d’accionistes, socis i simpatitzants per desfer-se del seu jou. L’incompliment reiterat dels diversos terminis d’execució de l’ATE —acordada in extremis baix el mandat del PP, amb Isabel Bonig com a consellera— esdevé l’excusa perfecta per tombar el tracte de favor i tots els beneficis que hi comporta.
És un gol en pròpia porta, perquè el València, com a institució, n’eixiria perdent. Però de vegades un gol en pròpia porta, en el moment més decisiu d’un partit transcendental, permet la catarsi necessària. Les plataformes crítiques amb Lim creades per a recuperar la gestió del club o posar-la en mans d’algú que l’estime de veritat, com ara De Torino a Mestalla, contemplen la caducitat de l’ATE —virtualment, ja ho està— com una taula de salvació.
Des de la Generalitat, però, fa mesos que les opinions són contraposades. Els socialistes, que gestionen Política Territorial, no eren partidaris de cap més pròrroga i advocaven per fer-la decaure. I Compromís, que gestiona Economia, l’altra Conselleria implicada, contemporitzava i advertia de la inseguretat legal que podia dur aparellada la rescissió unilateral de l’ATE. Finalment, a mitjans de novembre, els uns i els altres van atorgar un període de gràcia extraordinari de 90 dies per tal que la directiva valencianista presentara un projecte clar per a la represa de les obres, així com l’aval corresponent. En aquest cas, amb un element a favor: la signatura de l’acord de 37 dels 40 clubs de la Lliga amb el fons d’inversió CVC, que va materialitzar-se el 10 de desembre i que li reportarà al València 120 milions d’euros, 80 dels quals hauran d’anar destinats a la renovació d’infraestructures esportives.
No obstant, Lim no pensa posar ni un euro més dels diners que li han tocat a la rifa de CVC. D’ací que ara ja no sols es parle de fer un estadi sense pista d’atletisme —un dels primers condicionants— sinó també amb un aforament similar al d’ara, d’unes 50.000 butaques, per bé que la previsió inicial —una de les raons de ser de la mudança— era disposar-ne de 70.000. És a dir, un estadi de talla internacional, capaç d’albergar una final de la Champions. Els rectors asseguren que la capacitat seria ampliable en el futur. Com qui compra un mòdul d’Ikea per col·locar-lo al costat del que ja té a casa.
Un camp de mínims que resolga el problema imminent i res més. Pilotà i avant. Un engany als aficionats del València i una pèrdua per al conjunt de la ciutadania que l’alcalde Ribó, tanmateix, ha saludat amb efusió. Emocionat pel fet que allà on hi havia d’haver cadires per seguir el futbol hi hagen bars i restaurants, l’hem vist exultant. I no és la primera ocasió en què rep amb els braços oberts qualsevol iniciativa dels homes de Lim, encara que no estiga sustentada per cap plànol ni aval.
A què juga exactament l’alcalde? Per quina raó Murthy sempre apareix tan feliç al costat de Ribó i ataca en públic Ximo Puig i la Generalitat? Què saben els responsables de Compromís que desconeixen els del PSPV? Sandra Gómez, la vicealcaldessa socialista i responsable d’Urbanisme, no pot contribuir a resoldre l’enigma, ni que siga a colp d’intuïció. L’alcalde no va convidar-la a la reunió que aquesta setmana ha mantingut amb una nombrosa comitiva del València CF.
Potser és que a Compromís disposen d’informació confidencial. Si no, tampoc no s’entén que l’abril passat el president de les Corts ja isquera a defensar de manera aferrisada Meriton Holdings després que el club presentara una proposta inconsistent que més aviat semblava una burla. “Eixe no és el document, no sé qui l’ha filtrat ni amb quina intenció”, va afirmar Morera en el transcurs d’una entrevista a À Punt. Malgrat posseir 0 competències en la matèria, assegurava que la proposta bona era una altra que seria registrada els dies següents però que mai no va consumar-se.
La mà de Lluismi Campos és indissociable de tot plegat. Un home planer, de tracte afable i aire optimista que acostuma a parlar en termes agraris. “Ha pujat el preu de la taronja”, li agrada dir enmig del renou de les negociacions polítiques a fi de remarcar una posició de força que sovint no és tal. I en el cas del València, encara que el preu ja no pot estar més per terra, continua entestat a afavorir els interessos de Lim. Al més pur estil berlanguià, efectivament.
