El 24 de gener de 1939 a la matinada, Pompeu Fabra i la seva família van marxar cap a l'exili. Ho recorda la placa d'homenatge descoberta ara fa sis anys a la casa de Sant Feliu de Codines, des d'on el filòleg va marxar definitivament del Principat.
L'efemèride em permet explicar-vos la iniciativa d'Òmnium Cultural, molt singularment de la delegació del Vallès Oriental, i que es tradueix en l’organització el 24, 29 i 30 de gener de les primeres Jornades Fabra sobre Llengua – Repressió i exili.
L'enunciat d'aquestes jornades no pot resultar-me més suggeridor atès que sobre llengua, sobre repressió i tristament sobre exili n'he parlat –i n'he escrit– molt abastament, des de la perspectiva que atorga el fet de “viure'l en primera persona” (l'exili) aquests darrers quatre anys.
El fil que em relliga a la celebració d'aquestes jornades no apel·la a la nostàlgia sinó al compromís de país que s'articula, indefectiblement, a partir de la defensa d'un dels seus pilars principals: la seva llengua, en el nostre cas, el català. En aquest sentit, aquesta trobada em remet a la meva etapa com a conseller de Cultura del Govern de Catalunya durant la qual vam treballar molt intensament preparant el que seria, l'any 2018, la commemoració oficial de l'Any Fabra. Parlo d'una commemoració que es va marcar com a objectius principals el fet de recordar i de divulgar la figura i l'obra de Pompeu Fabra a recer dels 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre així com també coincidint amb els 100 de la publicació de la Gramàtica catalana.
Fabra ha estat i és encara un referent indiscutible a l'hora d'articular això que n'hi diem “la nació catalana”. Una nació, encara avui sense estat, que se sustenta en bona mesura en quelcom tan sòlid i tan imprescindible com és una llengua pròpia. Una llengua, la catalana, que encara avui roman fortament i sistemàticament amenaçada, com ho són també –i de retruc– els drets lingüístics dels i les ciutadanes de Catalunya.
Però no només: l'Estat espanyol exerceix encara avui, en ple segle XXI i en el marc d'unes institucions europees que, sovint, practiquen un silenci còmplice, una persecució obtusa del català i l'acompanya amb l'incompliment sistemàtic de suggeriments, quan no directament de resolucions i dictàmens vinculants emesos per organismes internacionals de molt prestigi. Ho fa sense miraments i sense vergonya. Amb coneixement de causa.
I en fer-ho, l'Estat espanyol no només vulnera els drets lingüístics dels catalans i catalanes del Principat sinó que també atempta contra els drets dels milers de catalans i catalanes que en són, que pertanyen a la nostra comunitat, i que fem vida més enllà de les fronteres de Catalunya. Tots ells, tots nosaltres, també volem i reivindiquem “viure en català” i fer-ho en plenitud.
Aquest aspecte serà molt ben tractat en el decurs d'aquestes jornades gràcies a les intervencions dels ponents que participen en les conferències sobre la persecució dels republicans, tot i que deixeu-me destacar igualment que les jornades tenen un component clarament propositiu que s'expressa en la presentació de noves eines i plataformes, i també ens permetrà recuperar la veu i el testimoni d'una de les autores més estimades i més llegides de la literatura catalana. Em refereixo a una dona pirinenca i un referent més enllà del seu Tremp natal, Maria Barbal, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2021, novament homenatjada i reconeguda per Òmnium amb una exposició divulgativa. Si podeu, no hi falteu!
