En l’encisador “Canto libre” de Víctor Jara, el cantautor xilè assassinat pels militars de Pinochet, hi amollava quatre versos que il·lustraven d’allò més bé la consciència de l’artista de formar part d’una corretja de transmissió invisible i immortal, que passa generació rere generació mitjançant el vehicle de les cançons: “Mi canto es una cadena / sin comienzo ni final, / y en cada eslabón se encuentra / el canto de los demás”.
Potser inspirats en Jara, potser simplement obra de l’atzar, avui aquests versos xilens ressonen encara amb més força, arran del nou espectacle que presenten aquest dissabte els Brams a l’Hospitalet de Llobregat, precisament titulat “Baula rere baula”. El recital és una producció pròpia del Barnasants, que servirà d’estrena de la 27a edició del festival, i que vol reconèixer la banda berguedana en el 30è aniversari del seu primer disc, com a peça clau generacional de la cançó dels Països Catalans, entre la Nova Cançó i les bandes juvenils reivindicatives emergides en les darreres dècades. Alhora, amb aquest espectacle els Brams també es manifesten deutors de tota la generació precedent, la generació de la Nova Cançó, hereus d’aquell esperit de revolta permanent que impregnava els recitals de les grans figures del gènere.
No hi ha dubte que la colla d’en Titot i en Rosell es mereixen aquest i molts d’altres homenatges. Com a membre de la generació de joves catalans que va créixer amb els Brams de banda sonora de tota la pubertat i part de l’altra, puc testimoniar el rol cabdal que van jugar a l’hora de configurar el mapa mental, geogràfic i ideològic, de principis i fonaments, que després m’ha acompanyat al llarg de tota la vida fins avui. En un moment que des de les administracions públiques –Generalitat, les festes majors dels ajuntaments, equipaments públics com auditoris i teatres– s’apostava de manera general per música ninòia, que no generés cap mena de conflicte, com més blanca i innocent millor, aquest grup de berguedans van emergir amb tota la força combativa de la cançó protesta de dècades enrere, i amb uns codis musicals completament nous, basats en el rock dur, l’ska i les músiques mestisses, que lustres més tard han servit d’inspiració a bona part dels grups del panorama musical actual. Amb les guitarres a tot drap, les trompetes i els saxofons a dreta i esquerra i els ritmes de ballaruca sempre presents, en Titot va començar a amollar versos punyents en un país que, quinze anys després d’una pretesa transició, més que un oasi semblava un jacuzzi. Com qui no vol la cosa, les paraules dels Brams van anar bastint el baluard filosòfic d’almenys tota una generació de catalans: “de bar en bar, de Salses a Guardamar”, “i brindarem tot maleint / la memòria de felip V”, “i si el que vols és distingir la gent / cal seguir aquesta norma, / no et fixis en el color de la gent, / mira el color de l’uniforme”, o, encara, “Mai no seré / del sector moderat de res, / no estic aquí per perdre el temps, / ni perquè m'agradin els extrems, / cal avançar cap a l'autarquia / amb la diplomàcia de la rebel·lia”, són exemples d’això que dic. Que ningú no es confongui: els Bramsno en tenen res de pamfletaris. Ja voldrien molts de tenir el geni literari d’en Titot, a fe de Déu un dels millors lletristes actuals dels Països Catalans. Precisament, aquest és un dels seus elements capitals: les seves lletres fan pensar, no deixen ningú indiferent, generen neguit i fins i tot poden provocar mal de panxa, però sempre des del diàleg intel·lectual, mai des del dogmatisme.
Però, si calgués esmentar aportacions dels Brams que avui es troben a faltar –i molt– en l’escena artística del nostre país, crec que caldria remarcar-ne dues. En primer lloc, la consciència de Països Catalans, com a unitat cultural i lingüística sense manies ni complexos, tant en les lletres de les seves cançons com en les gires de concerts que feien. Els versos d’en Titot són genuïnament confederals, en què el punt de partida és el país sencer. Per això hi trobem referències constants a indrets del conjunt de la geografia catalana, sempre en peu d’igualtat (“Si és la Patum de Berga / Si a Solsona és Carnaval, / Sant Joan a Ciutadella, / Ribagorça o Alacant. / Si és diada castellera / O si és l'Aplec dels Ports, / Santa Maria a Formentera / O Festes del Tura a Olot”), així com cites de poetes, artistes i intel·lectuals de tot el domini lingüístic: Martí i Pol, Villangómez, Espriu, etc.
I, finalment, un dels elements definitoris dels Brams i que més trobo a faltar avui és aquell seu esperit canalla, estripador, provocador, incòmode, contracultural sense necessitat de perdre la consciència de llengua i país, i, sobretot, sobretot, sobretot, aquell cop de puny políticament incorrecte quant a tot el que té a veure amb els bons vicis de la vida: el menjar i beure, i el posar i treure. La sensació que tinc és que versos tan enginyosos i alhora mordaços com “Suarem els llençols del llit dels teus pares, / gastarem els condons del teu germà, / farem un mai a cada parada, / fes-me pensar a arrambar vint-i-cinc grams. / Darem el concert de la nostra vida: / gemecs, esbufecs i grinyols del llit, / el xup xup avecrem de la teva figa / i els cops a la paret del teu veí” avui costen de trobar. O ens conformem amb propostes molt més càndides, o ja ens n’anem a petar a gèneres suburbans on el bon gust per la mètrica, la llengua i l’estètica brillen per la seva absència.
Per tot això us dic que, si la vida fos un dia, i la mort quan un s’adorm, jo seria dels qui em llevaria “ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora”, i em descarregaria tota la discografia dels Brams. Il·legalment. Com un pirata somali. Perquè passar-s’ho pipa i practicar el tir al feixista no està pas renyit. Perquè fotre un bon polvo i declarar la independència va molt més lligat que no sembla.
