La falòrnia d’un PP valencià rejovenit, de cares noves i allunyat de la ferum de la corrupció ha durat ben poc; en concret, els mesos que han trigat en ensumar la possibilitat de recuperar el poder al País Valencià, amb un Botànic lluny del millor moment i l’esperança d’una crossa electoral amb la ultradreta de Vox i els lixiviats de la descomposició de Ciutadans. No cal dir que el discurs dels populars valencians no ha estat mai d’una volada intel·lectual massa refinada, però darrerament ha caigut sota mínims fins a limitar-se a l’anticatalanisme barroer de sempre i a baixar al fang pudent de la política més bruta i miserable. L’assetjament a Mónica Oltra, on el PP creua amb impudícia la línia roja del decòrum polític i moral, n’és l’exemple més palès.
El discurs fal·laç del PP ja es podia intuir quan, una volta defenestrada Isabel Bonig en favor de Carlos Mazón, començaren a reivindicar la memòria dels vint anys de govern al País Valencià. Dues dècades —cal recordar— marcades per la vergonya de l’accident del metro, Gürtel, Brugal, Nóos, Emarsa, la manipulació de Canal 9 o les corrupteles de Carlos Fabra i Rafael Blasco, per citar només alguns casos. Si algú vol fer memòria ràpid, només ha de fer un cop d’ull a La ciudad de la euforia, el llibre aclaparador del periodista Rodrigo Terrasa que, sense aportar grans novetats, fila de forma magistral tot aquell desgavell. El recull definitiu, com qui diu, dels anys de la vergonya.
El mateix Mazón sembla una fotocòpia amb el tòner baix de l’expresident Eduardo Zaplana, l’iniciador de tot plegat. Com l’exalcalde de Benidorm, Mazón prové d’Alacant, té aversió a parlar en valencià i galleja d’un pseudoalacantinisme provincià més propi d’un defensor de l’avortó franquista de la regió Sureste que d’algú que aspira a governar —i vertebrar— el País Valencià. Resulta cert, però, que l’actual líder popular no va surar en política gràcies a una trànsfuga untada; ell, més aviat, engreixa la llista gens honorable dels polítics professionals que, des de 1999, han anat lligant càrrecs i, per tant, formaven part del PP de l’època de la corrupció: va ser regidor d’Alacant amb Luis Díaz Alperi, diputat provincial amb José Joaquín Ripoll, director general de Comerç amb Francisco Camps... Us sonen els noms? Als jutjats, també hi són ben coneguts.
Per a València i, de retruc, com a cara visible en les Corts, el “nou” PP ha apostat per María José Català qui, en la línia de Mazón, reivindica ja sense cap vergonya la memòria de Rita Barberà. Més enllà d’oblidar que els seus propis companys de partit abandonaren l’exalcaldessa com qui es desfà d’un cavall coix, Català es presenta a si mateixa com a hereva política de Barberà i, en conseqüència, de la praxi tèrbola que sovintejava el consistori sota el seu comandament.
El cas de Català resulta ben curiós i una mostra fefaent que, quan hom no té discurs propi, és capaç de ruquejar qualsevol bram. No caurem en la temptació de recordar el moment vergonyós en què Català, xiulada pels militants del PP en parlar valencià, la seua llengua materna, va demanar disculpes per tenir el defecte de ser valencianoparlant; sí recordarem, en canvi, com ha passat de ser voluntària lingüística d’Escola Valenciana i de col·laborar mínimament amb aquest col·lectiu com a consellera d’Educació a abraçar sense pudor el secessionisme lingüístic.
María José Català —una Rita Barberà impostada, de vida menys nocturna i més cabal que l’exalcaldessa, però amb la meitat de carisma— encarna a la perfecció el miratge del PP actual. Jove, ben preparada, amb experiència i, fins i tot, amb gestos trencadors com quan va reivindicar la memòria de Vicent Andrés Estellés com a consellera de Cultura, però que, a la primera de canvi, cau en els discursos cíclics fins a la nàusea de sempre.
El nou PP és, en realitat, un déjà vu del vell PP perquè, en el fons, són la mateixa substància pastosa. Els actuals primers espases eren peons de segona fila en l’era de la corrupció i potser no estan tan tacats, però hi eren. I hi participaven. Ara, com abans, amaguen les costurotes d’un discurs mediocre rere el blau de la senyera, cobegen el poder pel poder i empastifen el debat amb les estratègies polítiques subterrànies que ja executaven des de la Generalitat per a vaporitzar els rivals polítics.
La corrupció i el mal govern no van evitar que el PP tingués centenars de milers de vots en 2015 i 2019. Són la suma dels convençuts de la causa i els qui veuen el partit com un modus vivendi. Tots els nous vots que arrepleguen en 2023 només poden tenir una tercera procedència: els qui, presos del jamais vu, l’efecte contrari al déjà vu, no volen adonar-se que la dreta valenciana continua sent la mateixa podridura de sempre.
