Quaranta-vuit poemes i una sola paraula en el títol (Tres i Quatre, 2019). Una paraula que ocupa poc espai a la boca i poc espai al paper. Una paraula petita que ella sola es desdobla. Tònia Passola diu que el conjunt d’aquests versos manifesta alguna cosa tal com és o ha vingut. Potser alguna cosa senzilla, transparent, directa. Potser alguna cosa conscient de la possibilitat de trencar-se i forta per això, per aquesta consciència. Alguna cosa que no porta afegits o que se’ls treu del damunt i que és el senyal d’una pèrdua volguda, allò que ha quedat després de fer fora el que enteranyina o fa nosa. El rastre d’una despossessió. La marca d’una intempèrie escollida.
Però en el títol del llibre no només hi batega adjectiu. També hi ha la ressonància del verb conjugat, de les mans que fan nusos i de la immediata pregunta: què és, allò que es nua, que s’uneix i s’estreny? Els mons separats, les situacions diferents, els poemes entre ells, el temps que separa quaranta-vuit poemes datats, la majoria de principis dels noranta, un d’una mica abans i uns quants de més enllà del dos mil? Si així fos, què és Nua?Una mena d’acte de transformació del passat en la mesura que diferents moments han estat acarats per tal conferir un nou sentit des de l’únic lloc en què és possible transformar alguna cosa, des del present?
Sigui com sigui, Nua comença amb Kafka, Wittgenstein i Francesc Prat. Són tres idees, les que fan de llindera, que envien les coordenades del lloc des del qual la paraula s’agafa i pren forma de nou. «Escriure és una forma de resar», diu amb Kafka. I, més enllà d’una litúrgia concreta, en aquesta obra resar s’omple de significat des de Wittgenstein i esdevé, diu, la manera «de pensar en el sentit de la vida». La de Passola és una poesia, també, que es proposa de començar desproveïda de lloses perquè «sense tradicions buides ni condemnes», diu en paraules de Francesc Prat, «nua, s’alça la llibertat del poeta». Una llibertat que difícilment és segura i per sempre: «haig de tornar a escollir», diu Passola. I tal vegada és això, aquest tornar a confrontar-se amb la llibertat de la tria, el que uneix aquesta tracafila de poemes que l’autora ha volgut publicar molt més tard de quan foren escrits perquè respiressin tranquils, deslligats de la circumstància particular de la seva escriptura i del brou temporal d’allà on van venir.
Nua comença amb finestres. Amb obertures que serveixen per donar pas a la llum i per donar pas a l’aire. Amb obertures que no deixen de ser forats i amb forats que «problematitzen la distinció entre l’interior i l’exterior» (Marta Segarra). Essent ‘finestres’ el primer substantiu del primer poema, potser hi ha, en aquest llibre, algun tipus de relació amb l’espai buit i amb la regió que es dissol entre dos costats separats.
Però Nua no comença amb un buit conceptual ni amb la teorització d’uns forats, sinó amb unes finestres concretes que si són concretes és perquè uns ulls hi miren a través. Així, el no-res que podria provenir del forat inicial de seguida es materialitza amb una mirada humana que topa amb els llocs i amb les coses: les espigues, els camps, els nadons. Nadons, diu el poema ‘Instant’, que són sempre semblants. Perquè un fil prim els ajunta. Perquè un fil prim ens ajunta. Més que ésser-per-la-mort, d’aquí se’n desprèn un ésser-per-la-vida. Potser per això Joan Triadú, en el text que inclou aquest llibre, afirma que allò que tenim a les mans és «una poesia d’algú que és un adult acabat de néixer». O una poesia d’algú que potser s’ha proposat de néixer molts cops. O una poesia que brega perquè l’experiència que s’acumula no doni per acabada la perplexitat que fa possible -i reclama- haver de «tornar a escollir».
