He arribat al mas i la mimosa estava florida: un esclat d’or contra el cel pur d’un matí lluent, després d’una nit de pluja. Al seu costat una palmera canària també semblava ben bledana, malgrat un recent atac de morrut. Sempre que hi vaig mire la palmera amb un cobriment de cor. Sé que un dia el seu plomall de fulles apareixerà vinclat, cap tort, vençut per la plaga. Vivim temps de malalties infinites, pense també, però anem fent. I, tanmateix, l’esclat floral de la mimosa m’ompli de goig, perquè el cicle continua, en aquesta estranya i convulsa roda del temps.
Potser per això, decidisc que ja és hora d’escatir els rosers, malgrat que encara no ha arribat el fred, i que alguns fins i tots apunten brots nous. Estudie cada un d’ells, parant atenció, sense tallar massa, una poda conservadora, amical. Josep Pla escrivia que escatir les oliveres era l’activitat més digna que podia aspirar un home, i potser era ben cert. En canvi, sempre va ser refractari a les roses, que li semblaven excessives, o com ell diria, massa collonudes. En tot cas, s’estimava el roser silvestre, i a Les hores escriu un capítol memorable sobre aquells rosers arbustius, de roses que feien olor de bosc, de natura. A Pla, la rosa de jardí li semblava massa pomposa, massa colossal, la bufanúvols de la botànica, per dir-ho així. I considerava que, al capdavall, estaven sobrevalorades: “El perfum de les roses és perfectament oblidable. Quin perfum fan les roses? En coneixeu alguna descripció que no sigui purament retòrica, que descrigui el perfum real, independentment de l’ebenisteria dels adjectius utilitzats? Jo no en conec cap”. I seguia carregant contra les roses, i recordant, en canvi, en contraposició, aquelles roses de sant Ponç, que entapissaven la seua memòria d’infant.
Descriure el perfum de les roses ha de ser semblant a descriure el vol d’un ocell, pense mentre seguesc escatint els rosers. Igual d’inaferrable. La creença popular assegura que si el dia de sant Ponç se netejava bé la casa i es posava en el llit un manoll d’herbes beneïdes (branquetes de poliol i un pomell de roses, “les roses de sant Ponç”) es farien desaparèixer les xinxes i les puces durant tot l’any. I Pla ho recorda amb enyor, fins al punt de dir que “la visió d’aquelles roses produïa una satisfacció immensa –a l’esperit i als sentits, a la pròpia vida instintiva, imaginativa i reflexiva”. És a dir, a les coses senzilles i vitals de l’existència; a aquell solatge ancestral que ens caracteritza, que ens defineix com a cultura i com a poble.
Ara, els rosers que es venen a les grans botigues de plantes porten noms pomposos, aparatosos, de princeses i cantants, d’artistes i polítics, d’empresaris riquíssims. Josep Pla reconeix que totes aquestes roses fetes pels “tecnòcrates” són absolutes meravelles, impressionants. Però ell, en el seu si interior, prefereix les roses de sant Ponç: “Aquests rosers feien unes floretes carminades i pàl·lides, petites, generalment aplanades, que se solien posar en els pitxers de l’altar de la Divina Pastora a l’època de les filles de Maria”.
I així vaig passant l’estona, escatint els rosers, sota la bandera gloriosa de la mimosa en flor, un matí net d’hivern. Un cul-roig fa una revolada en la parra, deixant un rastre vermell en l’aire pur, una pinzellada com si fos un estel de Joan Miró. A Josep Pla tampoc li agradava Miró, pense tot seguit. Li semblava postís, desgavellat, antinatural. Una creació dels “tecnòcrates” de l’art, tan artificial, si fa no fa, com la rosa de jardí. A Pla, mai no li va arribar al cor, ni interessar gens. Preferia un Gimeno, salvatge i pur, brutal, com les roses silvestres.
