Al Joan, nou anys de passió extravertida, el van haver de ben emprenyar fins a tres vegades al pati. La darrera, empentant. És un nen afable, que té paciència i que a casa sempre li han explicat que els conflictes no es resolen a cops. Però tampoc és un nen de deixar-se trepitjar. I reacciona per instint quan li sembla que la situació passa de taca d’oli. Al tercer avís, i veient que l’altre vailet no atenia el seu prec, s’hi va tornar sense contemplacions. I el nen que el molestava —per coses de canalla— va acabar amb el cul a terra. L’endemà tornaven a ser amics i l’incident de la vigília ja era aigua passada. Per descomptat, el nen que insistia a buscar brega no hi va tornar, conscient que hi tenia més a perdre que a guanyar.
És una lliçó de vida que s’aprèn de ben petit. La passivitat, el consentiment, la resignació, la tolerància davant l’abús és una invitació que es repeteixi indefinidament. Sovint, que vagi a més. Esperar compassió és una esperança vaga davant aquell que es creix humiliant els altres. I de tota la conhort que assisteix impertèrrita o que participa en la befa amb el seu assentiment actiu o passiu.
És així en el món dels adults. Només cal veure les xarxes socials i els linxaments de la turba excitada pels assetjadors erigits en guardians de l’ortodòxia. Entre els infants també passa. I, a mesura que van creixent, camí de l’adolescència, s’accentua. Una de les xacres de tota escola és l’assetjament escolar. D’uns alumnes a uns altres. I des d’edats molt tendres. Sovint es diu que l’adolescència és un dels períodes més difícils de la vida. Però la infantesa no està exempta de descobrir totes aquelles misèries inherents a la condició humana.
L’assetjament escolar és el tema que aborda la novel·lista Empar Fernández a Som uns pringats, la seva primera incursió en el món de la literatura juvenil. Un relat de fàcil lectura que explica amb tota naturalitat els codis que segueixen operant en una escola i que tenen com a víctimes els més febles. De vegades, senzillament la pateixen els que, per motius d’edat són, més febles. D’altres, per caràcter, pel tarannà. La novel·la d’Empar Fernández acaba feliçment. La solidaritat dels “pringats”, que paren una trampa als assetjadors i acaben plantant-los cara, posa fi a l’abús d’uns pinxos que se senten realitzats amargant la vida dels altres.
El cert és que tothom pot ser objecte d’un abús. Perquè sempre hi pot haver una situació de feblesa, de debilitat. Tornem al Joan, un nen joiós, que treu bones notes, que és exemplar a classe i que sap defensar-se si molt convé. Un estiu va participar en un campus esportiu. I carregat d’il·lusió va estar per primer cop una setmana sense els pares. Tot just havia fet nou anys i li van permetre participar al campus encara que, d’acord amb la normativa d’inscripció, hauria d’haver esperat a l’any següent. Entre d’altres normes, els pares no podien trucar als nens si no era per una urgència. Quan el nen va tornar a casa, un nen alegre per naturalesa, no estava rialler com de costum. Més aviat semblava apagat. Els pares van preguntar com s’ho havia passat i ell va respondre que bé sense excessiu entusiasme. Els pares hi van insistir. I va ser quan van preguntar al nen si tornaria al campus el proper any que es van disparar les alarmes. El Joan va respondre que ja en parlarien, que no era el moment de decidir-ho. Sorpresos, els pares van detectar de seguida que alguna cosa havia succeït. Al final, el Joan va confessar que cada tarda, durant una setmana seguida, dos nens més grans l’havien estat molestant i humiliant. Cada tarda, sense interrupció, cada tarda de la primera setmana de la seva vida lluny de la família. El Joan va acabar per exclamar “eren dos i més grans que jo, papa. Ja vaig intentar tornar-m’hi. Però eren més grans i més forts”. Dos i tres anys, concretament. A l’escarni, s’hi van sumar amb les rialles condescendents altres nens —no pas tots— que contemplaven l’escena a diari. Els hi feia gràcia que insultessin el menut del campus, que el burxessin, que l’intimidessin i que, fins i tot, li posessin la mà al damunt. O senzillament era que estaven aterrits i que no s’atrevien a protestar per no patir el mateix tracte o represàlies.
El Joan va pregar inicialment als seus pares que no fessin res. Però finalment ell mateix va optar per aclarir els fets amb un argument demolidor: “No vull que mai la meva germana petita hagi de passar per això”.
