El PSOE i el PSIB contra Podem

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La cúpula de Podemos probablement confiava que Susana Díaz guanyés les eleccions internes del PSOE. Per això degué anunciar la moció de censura que, evidentment, no va ser pensada contra el PP si no com a instrument per perforar el ja debilitat blindatge de la nau socialista. Amb l'objectiu que els perdedors, Pedro Sánchez i companyia, aprofitessin l'avinentesa de la moció per atacar Díaz. Seria qüestió de temps aleshores que el partit rebentés d'una manera o d'una altra. I Podemos assumiria el paper de líder opositor al PP i d'única alternativa esquerrana. Ben pensat. Una estratègia intel·ligent. Però li ha passat com en les estratègies militars, que són brillants sobre el paper, poden fixar les actuacions tàctiques i els objectius últims però llavors, una vegada s'entra en combat, cada soldat fa el que pot, bàsicament intentar salvar el coll.

Si fa no fa això li ha passat a la cúpula morada. Que l'estratègia estava molt bé, que l'operació tàctica en forma de moció de censura no podia ser millor... però fallà sobre el terreny la condició sense la qual res de tot allò dissenyat servia: Díaz va perdre. Pitjor encara per als interessos morats: Sánchez guanyà amb claredat. Aleshores el problema per a Iglesias va ser que la moció ja estava anunciada. Hi hagué uns dies, la setmana posterior a la votació socialista, que intentà cercar una sortida. Però no n'hi havia. Tanmateix la moció, en aquestes circumstàncies, perdé tot el significat. No només això: ara la cúpula de Podemos ja no està a l'ofensiva contra el PSOE sinó a la defensiva. És el PSOE el que ataca. Dues de les últimes enquestes publicades -després del congrés socialista- connoten la novetat demoscòpica. Podemos s'inclina cap a una possible tendència a la baixa i el PSOE pareix remuntar. S'amplia la diferència enlloc de disminuir. Molt mala notícia per als morats.

Sánchez no té necessitat de moure's massa per consolidar aquesta tendència en la intenció de vot. Perquè les circumstàncies han canviat i ara li somriuen: guanyà tan bé que la possibilitat de rebel·lió i/o trencament en el PSOE és nul·la; la pinça entre el PP i Podemos a través de La Sexta -reconeguda per un dirigent de l'empresa propietària d'aquesta televisió- ja ha fet tot el camí que havia de fer i no té més recorregut; la recuperació econòmica -per molts d'emperons que se li puguin posar, sens dubte- com a mínim deixa d'alimentar el discurs tremendista dels morats; la corrupció del PP si a algú beneficia és al PSOE i no a Podemos perquè a la retina ciutadana va quedar fixat que fou Sánchez i no Iglesias -el famós “no és no”- qui s'oposà amb més claredat i vehemència a Rajoy...

Aquest nou context afavoreix fort ferm la líder socialista balear, Francina Armengol. Està farta d'un Podem que a les Illes no deixa d'emprenyar el Govern dia sí i dia també i res li agradaria més que iniciar la contraofensiva -elegant, discreta i sense estridències, això sí- per menjar-se part del suport electoral dels morats. El liderat de Sánchez suposa per a la illenca la seguretat que Madrid no la molestarà en el seu intent d'erigir-se com la protagonista no només del Govern sinó de tot el canvi polític de fa dos anys. Justament en això està ocupada. El disseny d'aquest operatiu només s'ha deixat intuir fins ara, però a partir de setembre serà molt més evident. L'objectiu és ser percebuda com la líder política alternativa al PP per sobre de Més, de Podem i inclús del seu propi partit, el PSIB. O ella o el PP, es podria resumir: aquest és dilema que Armengol i els seus estrategs confien que vegin els ciutadans quan es convoquin eleccions.

És ver que Armengol s'equivocà quan donà suport a Patxi López, cosa que li costà crítiques internes en el PSIB, però no passarà res més, per això. La líder socialista balear sabé rectificar a temps i és conscient que ara té per endavant una oportunitat d'or. I pensa aprofitar-la.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Miquel Payeras
Miquel Payeras

Periodista d'EL TEMPS.