Els punts de vista del ministre de Consum, Alberto Garzón, sobre la ingesta de carn i la ramaderia han tornat a aixecar polseguera. Si a l’estiu hi va haver aquell esperpèntic sainet del “chuletón al punto imbatible” –en paraules de Pedro Sánchez–, ara ha tornat a reflotar la mateixa polèmica després d’una entrevista al diari anglès The Guardian publicada el dia de Sant Esteve. El ministre ha estat desautoritzat per la portaveu del govern espanyol, atacat pels presidents de l’Aragó i Castella – La Manxa i criticat per sindicats de pagesos i ramaders.
Durant la primera entrega de la controvèrsia em semblaren desmesurades algunes de les escomeses i acusacions que rebé el ministre, considerant que el que deien que havia dit no es corresponia exactament amb les seves paraules, aquestes escollides amb força més tacte i precisió que les que li atribuïen. Aquest cop, llegint amb deteniment la transcripció que ell mateix ha aportat per aclarir els fets, no puc dir el mateix.
Estableix en la seva resposta a Sam Jones, corresponsal de TheGuardian a Madrid, una dicotomia entre la ramaderia extensiva i les “macrogranges”. Aquestes segones serien propietat de grans empreses multinacionals i arribarien a emetre tres quartes parts del diòxid de carboni que emet Espanya, segons diuen les declaracions del ministre.
Abans que res, però, hauríem de clarificar què és la ramaderia extensiva: són aquelles explotacions ramaderes que engreixen els animals en un règim de pastura. Per exemple, aquell ramat d’ovelles que veiem escampat en un prat o aquell vedell o el poltre que ens sorprenen al mig de la carretera en un port de muntanya. També és ramaderia extensiva la dels porcs ibèrics que mengen glans sota les alzines de Salamanca, Extremadura i Andalusia. No contradirem el ministre sobre les bondats de la ramaderia extensiva. El seu retrocés durant dècades pretèrites ha deixat masos abandonats i boscos bruts. És una bona manera de mantenir l’entorn net, de protegir-nos dels incendis i una forma de vida ancestral que seria bo que no desaparegués. Tot això coincideix, precisament, amb l’anunci fa pocs dies que el Parc Natural del Montseny volia fomentar el retorn de la pastura al massís, considerant-la positiva per a la biodiversitat.
La ramaderia intensiva, en canvi, és la que manté el bestiar en estables en comptes de treure’ls rutinàriament a pasturar. És el sistema més comú. Segons dades del ministeri d’Agricultura sobre el porcí, entre el 2007 i el 2020 hi ha hagut un increment notable de la ramaderia extensiva de porc, per bé que aquest darrer any, prenent les dades globals de l’estat, unes 14.000 explotacions eren extensives i unes 68.000 eren intensives. És només a Andalusia i Extremadura on les primeres superen en nombre a les segones: justament en aquells territoris especialitzats en la producció del porc ibèric. L’altra excepció es dóna a les Illes Balears, on s’hi cria la preuada raça autòctona de porc negre amb la qual es fa la famosa sobrassada: aquí l’extensiva és a prop, però per sota, de l’intensiva. A la resta de comunitats autònomes la distància és abismal i, si ens centrem en l’àmbit geogràfic que en aquest setmanari ens ocupa, trobem que al País Valencià hi ha una sola explotació extensiva per 926 d’intensives i a Catalunya 19 explotacions extensives per 6.040 intensives. Per tant, és normal que siguin molts els que s’hagin pogut sentir atacats per les declaracions del ministre: és que són la immensa majoria dels ramaders.
La mateixa informació del Ministeri d’Agricultura també aporta les xifres de la capacitat productiva de les explotacions. Segons expliquen, les granges del “grup tercer”, que és com són classificades les de més grans dimensions, són només el 2,40% de les explotacions de porcí que hi ha arreu de l’estat. Això no vol dir, és clar, que les “macrogranges” no existeixin i, ni molt menys, que no tinguin un impacte negatiu pel medi ambient. El que es pot demostrar combinant unes xifres amb les altres és que les paraules d’Alberto Garzón són imprecises i esbiaixades i que la cosa no va de triar entre ramaderia extensiva i macrogranges, com si no hi hagués res entre mig.
Un altre estudi del govern espanyol, en aquest cas del Ministeri per a la Transició Ecològica, ens classifica les emissions de gasos d’efecte hivernacle a Espanya per origen. Si no estan equivocats, l’agricultura i la ramaderia generen el 12% d’aquesta contaminació, mentre que el transport per carretera en fa el 26% i les activitats industrials el 24%.
El ministre de Consum podria dedicar els mateixos esforços a rebutjar els productes industrials, contraposant-los amb l’artesania feta estrictament a mà, i més tenint en compte que les fàbriques produeixen gairebé el doble de gasos que tots els pagesos i ramaders junts. Hauria d’explicar molt bé com aconseguiria que els seus administrats puguin abastir-se amb aquests productes tan preuats i costosos, ben valorats per la destresa dels artesans i tota la tradició que hi ha al darrere. Així, doncs, també hauria d’explicar com vol que a milions de llars es pagui la vianda a preu de porc ibèric, si no és que pretén que la carn només sigui accessible pels sectors més benestants de la població.
