El Partit Popular actual compta amb dues imatges que el caracteritzen. Una és la de Manolo Milian Mestre, fundador del partit i home de Fraga a Catalunya que se’n va desvincular en l’època més desacomplexada de l’aznarisme. L’altre símptoma és Cayetana Álvarez de Toledo, que no s’ha estat de criticar la direcció del partit amb el seu estil fatxenda que els mateixos que la van col·locar no van pensar que, en algun moment, l’artefacte els podia esclatar a les mans.
Milian Mestre és una excepció en l’òrbita del PP. Ho ha estat tota la vida, perquè representa aquella dreta moderada, enemiga de la confrontació, assossegada i allunyada del radicalisme. Cayetana Álvarez de Toledo és, de fet, tot el contrari: és la persona a qui no li interessen els mitjans quan del que es tracta és d’aconseguir un objectiu, encara que s’haja de passar per damunt de la veritat o de l’educació. Més o menys com fa Pablo Casado, però de manera menys sobreactuada, més convençuda i més creïble.
Passen els anys a l’oposició i el PP no sap què vol ser de gran. El cor li demana assemblar-se a Vox, i el cap fa temps que sembla haver-lo perdut. Hi va haver un miratge amb l’actitud de Casado davant Santiago Abascal en la moció de censura contra Pedro Sánchez, amb la qual Vox va mirar d’erigir-se com a partit referent de la dreta espanyola. El líder del PP va menysprear el seu company de viatge, es va apartar del seu discurs reaccionari i va censurar els seus arguments amb què suggeria que el Govern de Pedro Sánchez feia bo el període franquista.
Aquell miratge es va desfer a la primera de canvi i Casado, lluny d’aproximar-se als postulats d’Angela Merkel –una dirigent que Europa trobarà a faltar, perquè la dreta es queda sense un referent civilitzat amb una quota destacable de poder– prefereix competir amb Vox i mostrar una radicalitat desbocada. La seua actitud davant la ingerència judicial a l’escola de Canet de Mar ho ha tornat ha deixar clar.
Amb tot, el Partit Popular agonitza a Catalunya, sobreviu a les Illes Balears –sense aspirar a deixar de ser oposició a hores d’ara– i al País Valencià, com al conjunt de l’Estat, pot pensar a governar, però no a fer-ho en solitari. Vox li marca el discurs fins al punt de condicionar l’agenda d’un partit que, per alternança, tornarà a governar prompte o tard. La situació del PP, per tant, no es pot catalogar com a bona. Tampoc no hi ajuda la guerra interna promoguda per Isabel Díaz Ayuso, que tindrà conseqüències encara difícils de calcular.
Mentrestant, Milian Mestre clama en el desert per la moderació del seu antic partit i per la recuperació d’una senda mínimament estètica. Ho ha fet amb una carta oberta a Casado amb què augura el desastre de la formació, allunyada de la realitat del país que tant diu defensar. El líder del PP no la llegirà, continuarà amb la seua actitud grollera i aspirarà a governar Espanya per demèrits dels adversaris i no pel seu propi treball. Pel camí quedarà l’educació, els anhels de la decència i el desig que a Espanya hi haja una dreta mínimament civilitzada que impose un sentit de concòrdia i que prioritze la política en comptes del soroll. És un anhel que s’allarga des de fa dècades. Però com més anys passen més decep aquest entestament de la dreta espanyola, que evidencia que el respecte i el decor no són atributs exigibles al seu club dirigent. Un altre fenomen únic a Europa, amb segell de la marca Espanya.
