Camine pel barranc de La Pegunta, al cor del parc natural del Penyagolosa. Fa un dia clar, càlid, tan xafogós que la gent avança en samarreta, gaudint de l’oratge aparentment tan benigne. Fa poc he sabut de la mort de Richard Leakey, el gran primatòleg, fill dels antropòlegs Louis i Mary Leakey, descobridors de les restes de l’Homo habilis i de les petjades de Laetoli. Els Leakey era una nissaga que admirava, mig exploradors, mig científics, mestres de primatòlegs, com de Jane Goodall o Dian Fossey. Richard Leakey va escriure fa uns pocs anys La sisena extinció, un llibre ben colpidor, on acusava els humans de ser els causants d’una desaparició de la biodiversitat a l’alçada d’altres anteriors, recollides pels temps geològics.
Mentre camine per la senda de La Pegunta pense en els Leakey. El camí és curull de gent, enriolada, cridanera, gaudint d’un dia festiu, famílies sorolloses, gossos que campen ací i allà, reflex dels amos. Pocs es detenen a llegir els cartells divulgatius que indiquen els noms dels arbres del camí, o les activitats etnobotàniques que s’hi desenvolupaven (com ara la fabricació de pega, aquella mena de brea que s’hi produïa, i d’on deriva el nom del barranc). Per un moment pense que el que anima tota aquella gernació humana a visitar aquell indret nimbat és respirar aire pur (COVID free, per dir-ho amb la terminologia dels nostres temps), però que rere aquella motivació hi ha poc més. Ben poca consciència ecològica. I si els preguntara pels Leakey, pocs sabrien qui eren.
I, tanmateix, la mort de Richard Leakey hauria d’haver aparegut a les portades de tots els mitjans de comunicació. Com també hauria d’haver passat amb la d’Edward O. Wilson, esdevinguda el segon dia de Nadal, i que tan orfes ha deixat els biòlegs evolutius. Potser, després de Charles Darwin, no hi ha hagut autoritat en el món de l’evolució més inspiradora i fèrtil que la de Wilson. I no sols per les idees sociobiològiques, sinó pels seus textos en defensa de la biodiversitat, tan colpidors com valents, com ara Biophilia o La creació. Al meu llibre Veus de ciència, li vaig dedicar un capítol, on valorava el conjunt de la seua obra, i en especial els seus intents per mobilitzar tota mena de gent en la defensa del medi ambient: “Wilson s’angoixa veient com amb un mínim d’inversió i voluntat política es podria preservar bona part de la biodiversitat del món. I per això és tan commovedor el seu llibre La creació, pel to de desesperació que impregna el text, i aquelles cartes que dirigeix a un pastor baptista, a qui intenta convèncer que incloga ‘la protecció de la Creació com a part substancial del seu magisteri’”. Imagine que tant Wilson com Leakey han deixat aquest món amb una certa tristesa, veient com els problemes mediambientals han anat en augment, amb una classe política incapaç de trobar cap mena de solució. I amb unes religions indiferents a la catàstrofe mediambiental.
Una llimonera, d’un groc llampant, vola entre els esvelts pins del Penyagolosa. Més avall, al pla d’Amunt, veig altres llimoneres, volant esperitades. Aquestes papallones hivernen en forma d’adult, però sols apareixen a finals de l’hivern, els dies més càlids d’inicis març, quan comença a despertar la natura. Som a principis de gener, i el seu vol és una pinzellada fosforescent: té una puresa de fada del bosc. Un groc tan bonic com, per qui sap mirar, angoixant. Aquell vol de la llimonera en un dia d’estiu de Nadal és un senyal d’alarma que s’uneix als clams d’alerta de Leakey i Wilson. Ras i curt, un indicador més de la sisena extinció.
