En el temps que l’escola franquista adoctrinava —i de quina manera!— d’una forma explícita i programàtica, ens explicaven als alumnes amb un gran èmfasi ideològic la llegenda de Guzmán el Bueno. Aquell cavaller castellà que, tal com ens ho explicaven, quan els moros assetjaven Tarifa, va rebre un ultimàtum dels assetjadors: o rendia la plaça o matarien el seu fill. I figura que Guzmán el Bueno va dir-los que abans de rendir Tarifa, que tenia el sagrat deure de preservar, preferia que li matessin el fill i fins i tot oferia la seva pròpia daga per fer-ho. La llegenda —il·lustrada amb la imatge del cavaller medieval llançant el punyal per damunt de la muralla— era una versió molt lliure d’alguns fets reals, i tenia un volgut efecte exemplaritzador. Sobre la mateixa matriu, i també adaptant lliurement uns fets reals dramàtics, la història de Guzmán el Bueno es projectava i es barrejava amb la del general Moscardó, que durant la Guerra Civil, quan les forces republicanes assetjaven l’alcàsser de Toledo —una de les puntes de llança de la propaganda franquista, ja en temps de la guerra— havia preferit de manera paral·lela que executessin el seu fill que no pas rendir l’alcàsser. Les dues històries passaven a ser una de sola, tallada pel mateix patró, fins a confondre’s. Unides per una mateixa causa ideal.
Per què l’adoctrinadora escola franquista posava tan èmfasi en aquests dos episodis, explicats de manera paral·lela i complementària? Suposo que no es tractava ben bé de demanar-nos als nens de l’època que, arribada l’hora, sacrifiquéssim els nostres futurs fills, com figura que havia de fer Abraham amb Isaac, segons el relat bíblic. Suposo que l’objectiu diguem-ne pedagògic d’aquests relats era en primer lloc exaltar la pròpia Causa —en aquell moment la que ella mateixa s’anomenava en termes de guerra civil la causa nacional—, i associar-la a les idees de noblesa i de lleialtat i sacrifici, implícites en la noció de martiri. Era també la manera d’associar les causes dels adversaris —més ben dit, dels enemics— a una imatge de perversitat, crueltat i menyspreu per la vida. Les causes, en aquell context, del que anomenaven llavors l’anti Espanya: els moros per a Guzmán el Bueno, els rojos per a Moscardó i encara hi podríem afegir els jueus, si hi suméssim la llegenda del Sant Nen de La Guardia, suposadament sacrificat ritualment pels jueus i que es va venerar com a sant oficialment fins a entrats els anys seixanta. Però, més enllà, hi havia una altra idea més general que és pròpia de tot el pensament autoritari i del totalitari: la pròpia Causa —en aquest cas, com dèiem, la causa nacional— està per damunt de tot. Per damunt de la veritat, de la justícia, de la compassió. Està per damunt fins i tot d’un instint tan essencial com la protecció dels propis fills des de l’amor patern. Tot s’ha de posar al servei de la Causa.
Les dues o tres llegendes construïdes a mida a partir de materials reals més contradictoris i menys obvis, o simplement inventades a partir de suposades confessions obtingudes sota tortura en el cas del Sant Nen de La Guardia, tenien sense cap mena de dubte una funció adoctrinadora, exemplificadora i moralitzant. Política. Volien influir en les actituds i les visions del món dels qui llavors érem alumnes i avui som persones adultes. La idea fonamental era aquesta prioritat de la pròpia Causa política per damunt de tot. Cal dir i fer allò que convé a la Causa. I si això perjudica algú, fins i tot a un fill, a un nen, alabat sia Déu. Els màrtirs, més o menys dramàtics segons les circumstàncies, enforteixen la Causa pròpia i afebleixen la de l’adversari.
Quan de vegades m’he trobat amb amics de la meva edat i hem comentat aquesta intenció de l’escola franquista —mitigada i contrapesada en la pràctica per la gran quantitat de bons mestres que van exercir durant aquest període, però multiplicada per tot el que es produïa en l’àmbit oficial, fins i tot més enllà de l’escola— ens hem dit que no devia ser gaire eficaç tot aquell adoctrinament, perquè no ens ha deixat gaire pòsit, més aviat al contrari, ha provocat una reacció de rebuig. Però hi ha dies que, en llegir els diaris actuals, em sembla que hauríem de matisar el caràcter general o unànime d’aquell suposat fracàs de l’adoctrinament franquista. De vegades, a les pàgines dels diaris d’avui, et trobes encara fervents admiradors teòrics i pràctics de Guzmán el Bueno i de la seva llegenda. Suavitzada i desdramatitzada, això sí, per les circumstàncies, però amb el mateix principi de fons: que la Causa, aquella Causa, la seva Causa, està per damunt de tot.
