Tenint en compte que aquests dies tots estem centrats en les entranyables festes de Nadal, cal relativitzar la incidència de qualsevol polèmica originada en tan senyalades dates. És el cas de la que ha envoltat la presidenta del Parlament de Catalunya, la Molt Honorable Sra. Laura Borràs, que va publicar poques hores abans de la missa del gall la fotografia d’una garlanda per a l’arbre de Nadal agraint l’obsequi al president Biden, la Casa Blanca i el Consolat americà de Barcelona. Alguns perspicaços observadors van fer notar que el penjament es podia adquirir pel mòdic preu de 25 dòlars i van especular amb la possibilitat que hagués estat una simple compra disfressada de regal diplomàtic. Tot fa pensar que hi ha una part de veritat en cada una de les versions: que és veritablement un regal del Consolat, que segurament se’n deuen repartir amb generositat i prodigalitat i que hi ha un cert excés d’entusiasme i grandiloqüència en l’exhibició del trofeu.
L’afectada per la controvèrsia s’ha dedicat, com és habitual en ella, a intervenir personalment en la trifulga des dels seus perfils de les xarxes socials. Hi ha qui ho pot trobar una mostra de proximitat, mentre que d’altres hi veuran manca de decòrum institucional i d’autocontrol. Que cadascú triï. Però l’assumpte va una mica massa enllà quan des del perfil de twitter del Parlament s’entra directament a socórrer la presidenta enmig de l’encès debat. La piulada del compte institucional, feta ja durant el dia de Sant Esteve, és ben evident que respon a unes ordres polítiques relacionades amb una tertúlia d’internet i que no té res a veure amb l’interès informatiu de la decoració nadalenca de la cambra. Encara es veu més clar quan remarquem que es fa, sense solta ni volta, dos dies després dels fets. La inconveniència de fer entrar la institució en una brega de baixa estofa no és opinable.
Al marge d’aquest assumpte en concret, durant aquesta legislatura hem vist diverses vegades com des de la presidència del Parlament es vol participar del debat públic com si es parlés des d’un escó qualsevol de l’hemicicle. Per exemple, aquest passat setembre Laura Borràs va aprofitar una entrevista a Catalunya Ràdio per fer valoracions negatives de l’estratègia del govern de Catalunya pel que fa a les negociacions amb el govern espanyol. Tres mesos després feia una cosa semblant des de Catalunya Informació, opinant obertament sobre si el president de la Generalitat s’hauria de sotmetre a una qüestió de confiança.
És evident que qualsevol ciutadà té dret a dir-hi la seva, però quan s’ostenta la presidència d’una cambra parlamentària es pressuposa que s’ha de deixar enrere la faceta de candidat per adoptar un posat d’una certa neutralitat i dedicar-se a l’arbitratge. En alguns parlaments això està regulat d’una manera molt estricta. Així, des del Parlament de Westminster s’explica que l’Speaker de la Cambra dels Comuns “un cop escollit, trenca tots els vincles amb el seu antic partit i esdevé, en tots els aspectes, una figura no partidista”. Ells mateixos són conscients que aquest tret esdevé una inspiració més enllà de les fronteres britàniques: “La imparcialitat política de l’speaker és una de les característiques més importants de la institució i la més emulada més enllà del Regne Unit”. Són molts els parlaments que, inspirant-s’hi, parlen de la neutralitat i imparcialitat del president. Per exemple, el Congrés dels Diputats espanyol diu que “la Presidència de la Cambra es configura com una institució imparcial més enllà de la confrontació partidista”, o el parlament australià explica que els seus speakers “han estat suficientment deslligats de l’activitat governamental per garantir un alt grau d’imparcialitat”, o l’Assemblea Nacional del Quebec considera que la legitimitat i neutralitat del seu president “depèn essencialment del comportament que adopta en l’exercici de les seves funcions” determinant, fins i tot, que “no ha de pertànyer a cap grup parlamentari, ni participar en els debats ni en les votacions”. Al reglament del Parlament de Catalunya, més lax que aquest darrer, s’hi especifica que la presidència “dirigeix els debats amb imparcialitat”.
En cap cas s’espera que qui ostenta aquests càrrecs emeti les seves opinions sobre les polítiques de l’executiu ni que acapari l’atenció més enllà de procurar el correcte funcionament dels debats. No es pot ser àrbitre, pitxitxi i hooligan a la vegada.
