Ho veus, ho vols, ho tens (reloaded)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era l’eslògan d’un banc. O d’una caixa abans de convertir-se en banc o de ser cruspida per un banc o com sigui que passés.

Un cartell de fa deu o quinze anys. A la banda esquerra, un sofà desgastat, paret empaperada amb gust antic (ara en diem vintage), potser un llum tort; a la dreta, un pany de paret clar i nou de trinca, amb sofà nou de trinca i llum i futur i tantes coses bones i noves de trinca que et pots comprar gràcies a nosaltres, que t’obrim les portes del cel.

La consigna era esfereïdora: “ho veus, ho vols, ho tens”.

Un sofà, un nas de plàstic, un viatge a Kenya.

Era aquella època, sí, en què ens volien fer creure que el món era tot al nostre abast, tan fàcil i capriciós. El món... entenguem-nos: coses, quincalla: el sofà, etcètera. En tot cas, això sí, al nostre abast. Sempre. Iupiià.

Després, quan va arribar la crisi, ens van dir, amb posat sever, ascètic, de retret, que havíem estirat més el braç que la màniga o, en aquella expressió que encara fa tanta ràbia, que havíem viscut “per sobre de les nostres possibilitats”. Però això va ser després. De moment, hi havia la incitació desenfadada al consum. Una moto, l’equip complet per jugar al tennis, com és que no se m’havia acudit abans? Perquè no ho havia vist. I la vida, en realitat, és això, mira el cartell, pam: ho veus, ho vols, ho tens. Més que incitació hi havia, sovint, autèntica persecució. Recordo perfectament aquella, diguem-ne, conversa, un dia, a la feina. Una telefonada de la caixa on tenia compte. I em deixen anar:

—Enhorabona! Li hem preconcedit un crèdit de nosequants euros!

— ...

—Si passa per la seva oficina... Superada l’estupefacció inicial, un breu intent de raonar: que no he demanat res, escolti, que...
 

—Dona, uns dinerets sempre van bé.

Així, tal com raja. Literalment però en castellà. Ja no sé què li vaig respondre. Sobretot, que no em tornessin a importunar mai més, i encara menys a la feina, i encara menys amb aquest trilerisme pocavergonya i lhereuxista etcètera.

Lhereuxista. De vegades passen aquestes coses. Que li dius tros de quòniam a un quillo o lhereuxista a l’entabanadora d’un banc. No és el personatge central de la novel·la. Potser tampoc el més odiós. O potser sí. (No: jo, a ella, mai no l’he poguda suportar.) Aprofitat, instigador, subreptici, gatamàulic. Embolcalla Emma amb promeses i meravelles, li detecta les febleses i ja ho trobarem demà, una dama com vós bé mereix aquestes randes, les cortines, els vestits, un sofà, com més en tens més en vols, t’ofereixen crèdit i se t’obre el món. O t’ho penses. Perquè només són coses. Coses, coses, coses.

Al final, ja ho sabeu, el llepat Lhereux enfonsa Emma en la misèria. Res de nou a l’oest.

Ara em direu que Madame Bovary és més que això i tindreu raó. Fins i tot el detestable Lhereux és més que això. A mi, però, que el llibre, ho confesso, em va deixar més aviat freda, el personatge se m’ha enganxat en estereotip. Amb sufix.

Tot això ve al cas perquè l’altre dia, després d’anys d’hibernació, monsieur Lhereux va desentumir la seva reverència impostada, la seva cara tenyida de regalèssia aigualida i va tornar a la palestra: cada vegada que vull treure diners d’un caixer, la maquineta em recorda que tinc un fantàstic crèdit al consum que m’espera, encara podem esprémer més això que amb tant d’optimisme anomenes nòmina, com pot ser que no hi tinguis hipoteca i només paguis extravagàncies, la protectora d’animals i plantes, escriptors, una revista.

Sé que és una anècdota i no en voldria, ara, fer categoria. Però aquesta mosca al nas ja no descansa i em diu que hem fet un loop i que tornem a ser allà mateix, que les constructores esmolen els ullals, que tot són bars i restaurants i llumenetes per als guiris.

Allà mateix, no: un esgraó per sota. Amb els sous (qui en té) de crisi i els lloguers a l’abast dels potentats. I amb el sofà dels nostres somnis que ens espera. Sobretot. El sofà, la monyonya, qualsevol objecte del desig que no sabíem que teníem. Els Lhereux recomencen la persecució. Miri quina preciositat!

Què és, randa?

—Ara es porta molt, per fer capçals de butaca, és l’última moda.

I quant...?

—Bah!, ja ho trobarem!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).