2022

Que si el que toca és examinar l’estat de la qüestió i predir evolucions segons una sèrie de dades i un conjunt de factors, et permetis de muntar-te una festa, de desfer-te dels paranys i les gàbies que arrossega el teu cos i que al cap, la massa de carn que cavil·la i tremola, se’l convidi a ballar, que no hi ha res més espectacular, més salvatge i feliç que una idea. Que si no vols callar, les paraules se’t prenyin de fúria i de nervi, d’huracans i de punxes, de tots els colors a la vegada o del que sigui que imanti o del que sigui que enrampi. Que si no saps què dir ni com respondre al neguit ni a una pila de dubtes ni a les pors que et fan contrapès i muntanya, t’estenguis una catifa de silenci imponent i a passejar-s’hi tan tranquil i tan ample. Que si t’obliguen a identificar-te els puguis recordar que «tothom és prou document com per poder anar indocumentat» i que «ningú no té permís per creure que sigui veritat / el que un carnet d’identitat diu d’una persona». Que si els que et forcen a això són els mateixos que t’emmordassen la llengua, te’ls miris de cara i directe i, amb paraules que embruixen i esveren de guapes i llestes, damunt les sentències els estampis «espígols, llentrisqueres / mates enceses, escanya-rossins, / fua aturada dels cabridencs pins / que s’enfilen amb xiulo a les voreres d’arran de mar». Que si el que toca és burxar-se i escodrinyar la motxilla prehistòrica que sempre t’impulsa cap a una mateixa ferida i cap a un mateix hemisferi, t’allargassis al divan sense haver d’ofegar-te, sabent ser clement amb el teu propi rebuig i amb el teu propi defecte i acceptant, fins i tot, que si ho vols, pots voler portar màscara. Que si et diuen que hi posis prefix, que el defineixis i ubiquis, te’n riguis molt i deixis que el desig s’enfili a la parra i avui sigui així, demà del revés i després diferent. Que no hi hagi res de més sagrat, inviolable, valuós, important i elemental que una plaça per tots, que la trinxera dels que no pensen deixar que es trafiqui amb la salut i amb la fam, que la solidaritat sense límits. Que si t’empenyen a anar més de pressa i a fer-te eficient i a dir coses tan monstruoses i absurdes com generar contingut, implementar projectes o fomentar competències, els diguis que i tant, però que primer hi ha un ocell que ha de pondre, un camí per on perdre’s, una tendència per fer saltar pels aires i un camp per llaurar. Que si l’enyor t’embarranca, en facis forats, desobediència, trampolins o alguna platja. Que si et destrosses la vida, t’alliberis del mal, dels bocins que t’escanyen i que la trencadissa guareixi. Que si et destrossen la vida, floreixi la ràbia, facis lloc al dolor i cridis que aquí no hi fas nosa, que aquí hi véns a viure i que la promesa que salva i la reparació més real no té nom d’invisible ni nom d’inefable, sinó d’alegria, d’orgasme, de joc compartit, de tros de pa i de barraca. Que si et tracten de boig, els dibuixis una abraçada complexa i els convidis a fer-te una abraçada normal –i a veure si en saben! Que si et diuen que adapta’t, treguis un peu del camí i si molesta, paciència, i si inquieta, millor, i si et jutgen, se’ls gira més feina. Que si la intensitat et devora, doncs que et devori insolent, que et deixi ser tan exagerat i estrambòtic com un que naufraga dins un bassal remenut, com un que a una pedra li veu la possibilitat d’un futur per crear o com un que per dir que t’estimo ha d’esquivar la mesura i recórrer a imatges com ara incendiar la ciutat, contradir les estrelles o esmenar el cataclisme. Que si la forma d’aquest text és aquesta (una renglera de frases molt tristes que comencen amb que i que segueixen amb una mica de llum i amb un riu que es desborda), acabi així: afegint-se a la corrua dels qui escampen el poema esclatant de David Sarsanedas dit per Pau Riba, far i energia, i amb un visca a la vida, un aplaudiment a l’amor i un molt bon any vint-i-dos!