De vegades, quan no tenim ni la més remota idea de què fer per adobar un problema, el millor és no fer res. No moure ni un dit. Es tracta d’un principi bàsic, gairebé ancestral, que algú podria catalogar de doctrina Rajoy, una pràctica que cal reconèixer que, en general, funciona. O, en tot cas, funciona infinitament millor que no pas la seva antítesi, que seria la doctrina Sánchez, consistent a fer d’espantavions fins i tot a la dutxa: moure braços, mans i cames amunt i avall, fent gestos i emetent senyals d’acció-reacció, per fer veure que s’està damunt d’un afer, mirant de resoldre’l amb la màxima celeritat.
És una pena de constatar dia rere dia que, quant a la gestió de la pandèmia, el conjunt de la classe política de l’Estat i del nostre país d’avui s’han convertit en veritables espantalls fantasmagòrics, que campen grotescos com pollastres sense cap, prenent decisions a tort i a dret sense saber cap a on apuntar, portant l’esport de l’assaig i error fins a confins fins ara del tot desconeguts. Mentrestant, els cadàvers, literals i metafòrics, de cossos, vides, llocs de treball i negocis, es van acumulant a la planta recicladora. En som uns quants que fa temps que advertim que bona part de les accions empreses en els darrers anys pels nostres governs, teòricament amb l’objectiu d’eradicar la COVID de les nostres vides, han estat més fruit de l’arbitrarietat i l’estètica, que no pas de l’evidència científica i rigorosa que demostri que són mesures útils per reduir transmissions, malalties, morts i saturacions del sistema sanitari.
Aquesta setmana hem tingut exemples nítids i diàfans d’això que denuncio, tant de la part del govern espanyol com del govern català. En el cas de l’executiu de Madrid, ha estat de traca i mocador que la gran política adoptada per mirar de capgirar la situació hagi estat la imposició de la màscara als exteriors. És tan evident que no hi ha pràcticament cap risc de transmissió del virus als exteriors i que, per tant, portar màscara als exteriors és del tot innecessari, que la mateixa Secretària de Salut Pública de la Generalitat catalana ha hagut de sortir públicament a dir que “la màscara a l’exterior aporta poca cosa”. Però esclar, obligar la ciutadania a anar amb morrió pel carrer no costa diners. Al contrari: encara pot ser econòmicament rendible i tot si es pren la decisió de generalitzar multes. En canvi, recuperar les quarantenes per als contactes estrets, i, per tant, les baixes laborals d’aquestes persones –una actuació que sí que s’ha pogut verificar que contribueix de manera decisiva a reduir contagis–, això, al calaix, que em m’embolica el pressupost.
Val a dir, tanmateix, que el President Aragonès tampoc no es troba en condicions de donar gaire lliçons a l’executiu espanyol en aquesta matèria. Tot i que finalment el TSJC hagi autoritzat el cobrefoc català, la mateixa fiscalia s’hi havia expressat clarament en contra, perquè considerava que els arguments que havia exposat la Generalitat no eren “suficients per limitar drets fonamentals” atès que “no justifica els fins pretesos de disminució de contagis”. De fet, el ministeri fiscal afirmava que eren mesures “severes, extenses, molt restrictives i generalitzades”. I tenia raó. Tota. Agradi més o agradi menys, no existeix cap evidència que provi que impedir la llibertat de moviments a la ciutadania de manera generalitzada, durant unes hores concretes de la jornada, sigui eficaç en si mateix per combatre la pandèmia. Sí que serà beneficiós per a segons qui, esclar. Per exemple, per als cossos i forces de seguretat de Catalunya, atès que, com és previsible, a partir d’avui gaudiran de nits de servei molt més tranquil·letes, que per festes això sempre s’agraeix. També serà probablement pràctic per als serveis de neteja municipals, que a partir de demà tindran menys feina els matins, atès que la xifra d’incívics nocturns que embruten els nostres pobles i ciutats de segur que haurà davallat. I vés, potser també serà d’allò més utilós per als gelosos, controladors sentimentals i d’altres espècies derivades de bípedes amargats incapaços de passar-s’ho bé, que s’estalviaran el neguit que els suposa que hi hagi gent que sàpiga viure i divertir-se durant la nit, i ells, no.
Que jo sàpiga la cosa no anava d’això, oi? Doncs no perdem el cap, sisplau, que, pel que sembla, això ja ho fan els qui ens governen, i, com deia aquell eslògan, als governs no els agrada la competència. Bon Nadal i bon any a tothom.
