El final de l’any és una època en què la riquesa i la pobresa es fan més visibles. El fred ens recorda la duresa de no poder tenir un sostre o tenir-lo i no poder-lo escalfar. Els àpats i els regals també mostren el fort contrast entre classes socials. Per això és l’època en què l’activisme de base cristiana promou iniciatives com el Gran Recapte i les recollides de joguines. És l’època també en què bona part de les classes populars comprem loteria: les últimes dades que he trobat diuen que el 76% de la població adulta de l’Estat espanyol juga a la loteria de Nadal.
I el final d’any també és l’època d’aprovació dels pressupostos, els del Govern espanyol i els dels nostres respectius governs autonòmics. M’agradaria una enquesta on la gent respongui què pensa que pot modificar més la seva situació econòmica: si la loteria o els pressupostos. La probabilitat que et toqui el gordo és 1 entre 100.000. Tanmateix, de ben segur que la percepció popular respecte a la possibilitat que uns pressupostos canviïn la distribució de la riquesa és encara més baixa, bo i tenint en compte que sempre que es presenten uns pressupostos se’ls anomena “els més socials de la història”. Però això no té pràcticament cap conseqüència per tal que els rics siguin menys rics i els pobres, menys pobres.
Llavors, com es pot acabar amb la pobresa i la desigualtat? El primer que cal dir és que, si hi ha pobres, és perquè hi ha rics. Les rendes i la riquesa estan mal distribuïdes i, si a uns els en falta, és perquè n’hi ha que n’acaparen. I a fe de Marx que hi ha rics! Cada vegada n’hi ha més i cada vegada són més rics. Amb dades de l’Agència Tributària del 2019, publicades el 2021: a l’Estat espanyol, el nombre de rics va batre rècords just abans de la pandèmia: hi ha 11.907 persones que declaren uns rendiments nets superiors als 600.000 €. El 70% de les quals es concentren a Madrid (5.444) i Catalunya (2.624). Per sota d’aquests gairebé 12.000 rics hi ha 106.695 bastant rics, és a dir, que declaren uns rendiments entre 150.000 i 600.000. A Catalunya aquests serien 25.959. Rics i bastant rics representarien el 0,3% de la població de Catalunya. Obrim una mica més el focus: el 10% de la població de l’Estat espanyol concentra el 34,5% de les rendes del treball i del capital. I pel que fa la riquesa, aquest mateix 10% concentra el 57,6% de tot el patrimoni.
La segona qüestió a tenir en compte és que aquesta distribució desigual s’explica per raons polítiques. La forma com es crea la riquesa ja determina la seva distribució final. I el marc general del capitalisme afavoreix la concentració del capital. Però no cal anar tan enllà. Dins mateix del sistema capitalista hi ha hagut canvis importants en les últimes dècades que podem observar perfectament amb dades estadístiques: els efectes del neoliberalisme s’han deixat notar especialment en una caiguda de les rendes del treball i un augment de les rendes del capital. Hi ha països on això és més accentuat i altres on ho és menys. Però dels EUA a Suècia, passant per Alemanya, el Regne Unit o l’Estat espanyol, el neoliberalisme ha tingut com a resultat aquest augment de la desigualtat arreu.
Ho ha fet amb una ofensiva combinada. D’una banda, amb la guerra que els governs com els de Reagan i Thatcher van declarar als sindicats. Alhora, la classe obrera industrial es fragmentava i debilitava a través de deslocalitzar, trossejar i reconvertir grans empreses. I així es va anar esllanguint el que havia estat un contrapoder que obligava a repartir la riquesa.
D’altra banda, amb l’ofensiva per una contrareforma fiscal. Als EUA, símbol del liberalisme econòmic, s’havien arribat a pagar impostos molt més avançats dels que avui es paguen enlloc: taxes marginals del 81%. La política fiscal limitava d’aquesta manera els salaris més alts, però també ho feia amb les rendes del capital de les empreses. Amb el neoliberalisme, els empresaris han trobat la manera d’escapolir-se’n: a l’Estat espanyol, el 2019, les grans empreses van pagar menys impostos que el 2018 tot i tenir més beneficis.
Els rics utilitzen també el seu poder econòmic per influir socialment a través dels grans partits polítics i dels mitjans de comunicació. I és per això que, avui, la riquesa no es discuteix. I tanmateix és del tot evident que per començar a acabar amb la pobresa cal començar a acabar amb l’extrema riquesa d’alguns. A ningú li fan falta tants diners ni tantes propietats. Només tenim una vida. És pura acumulació. Si els poders polítics, democràticament electes, no poden entrar a fons en aquesta acumulació, la desigualtat anirà creixent. I la gent continuarà confiant més en el dècim de loteria que en la papereta electoral.
