El simbolisme va ser un moviment artístic que va nàixer, com gairebé tots els corrents, per reacció. Allò tan típic en l’art —i en la política— de “matar el pare”. El simbolistes miraren de contraposar-se als corrents realistes i, en un intent de capir la veritat absoluta del món, buscaren la fluïdesa del discurs mitjançant noves tècniques com el vers lliure. La metàfora suggestiva, el món dels somnis i la imaginació van tenir un gran rendiment en l’art, sobretot en la poesia, però, en canvi, en política, els “versos lliures” generen efectes contraproduents. La “ciència que tracta del govern i de l’organització de les societats humanes” esdevé un àmbit poc propici per a les metàfores i el simbolisme sol amagar-hi —quina paradoxa!— realitats que es volen defugir.
El valencianisme fa temps que ha entrat en el camp del simbolisme per a fer fluir un discurs que mai no acaba de quallar al País Valencià. Canvis de nom, de logo, de discurs i, fins i tot, del significat de les paraules. Més-Compromís —l’antic Bloc, per a entendre’ns— ha passat per totes les fases i, a hores d’ara, és un símbol vivent. Un símbol, però, que amaga una realitat roent: la metamorfosi de tot un segment ideològic a la recerca d’un èxit electoral que semblava possible en 2015, va rebre un poal d’aigua freda de realitat en 2019 i tem la davallada definitiva en 2023 o qui sap si abans, si el president valencià, Ximo Puig, decideix avançar els comicis autonòmics.
El mateix canvi de nom del partit n’és un exemple. La pèrdua dels cognoms nacionalista i valencià no resulta gens innocent, mentre que l’erradicació de l’apel·latiu bloc (“tros gran de matèria sòlida”) sembla, fins i tot, una profecia. Ara són Més-Compromís, és a dir, la identificació total amb la coalició on el nacionalisme valencià és majoritari quantitativament, però minoritari qualitativament davant la imposició del discurs d’Iniciativa. De Mónica Oltra, al capdavall.
El logotip del partit també s’ha transmutat en la mateixa línia. Les quatre barres de l’antiga UPV —dissimulades després amb quatre rectangles rojos— han desaparegut definitivament; ara hi ha un puny, una fletxa roja que apunta a l’esquerra, una fulleta verda i un triangle invertit de color lila Podem. Símbols, metàfores... i, darrere, el missatge: Més-Compromís continua dient-se sobiranista, però d’una “sobirania de les persones” que ha desdibuixat el significat inicial del mot.
El simbolisme nominal, pictòric i semàntic del valencianisme actual mena indefectiblement cap a un discurs metafòric i gens clar. Diluït i poc realista, en el sentit de desvinculat del llenguatge clar i objectiu. Com els simbolistes francesos, el valencianisme s’allunya de la novel·la —el “relat”— i s’embranca en la poesia. Una decisió més efectiva en l’art de finals del segle XIX que no pas en la política del segle XXI. I les conseqüències són ben visibles.
Mónica Oltra és cada cop un vers més lliure dins de Compromís. L’acte recent amb Yolanda Díez, la successora de Pablo Iglesias, junt amb Ada Colau i l’errejonista Mónica García, és un moviment unilateral per apropar-se i, de retruc, arrossegar Compromís i Més-Compromís, cap a la gran plataforma unitària somiada per l’esquerra. L’esquerra espanyola, és clar.
Pel camí, l’antic Bloc —perdoneu, però Més-Compromís resulta tan ambigu que complica prou la redacció sense generar malentesos— va removent-se per dins com les plaques tectòniques. De manera subterrània, però amb conseqüències externes. El portaveu a les Corts, Fran Ferri, abandona el càrrec per motius laborals unes setmanes després de la marxa per la porta de darrere de Pere Mayor, líder històric de la formació, a qui el mateix Ferri va acomiadar amb un “no el trobarem massa a faltar”. Simbòlic, si més no.
El successor natural de Ferri sembla ser Vicent Marzà qui, en cas d’arreplegar-ne el testimoni, hauria d’abandonar la Conselleria d’Educació, és a dir, la gran conquesta política del valencianisme, tot i que amb resultats no sempre satisfactoris. Com a mostra, el plurilingüisme. La jugada estaria clara si Marzà fos el cap de cartell de Compromís en les properes eleccions, però Oltra encara no ha donat pistes sobre el seu futur a partir de 2023.
En conclusió, el valencianisme canvia de nom, de logo, de discurs, d’objectius i de públic potencial. Està en mans d’Oltra i de Puig, qui a poc a poc va corcant Compromís i enfortint el PSPV a costa del soci electoral. Del sorpasso, ni parlar-ne; del redreçament nacional del País Valencià, un rèquiem i cap a casa. El valencianisme ja és una metàfora d’altres lluites. Pur simbolisme. Pura poesia. Llàstima que la política requereix un poc més de realitat i escriure un relat propi i no la novel·la que et dicten els altres.
