Quan es va concebre l’1 d’Octubre es va imposar una premissa: no es faria res que comprometés els treballadors públics. «De llei a llei», es va dir, i ho vam comprar. Més per necessitat que per convicció. Per seduir el país era necessari oferir una independència low cost que es fonamentava en l’ardit dels 18 mesos de Mas.
Era la revolta dels somriures, amb premi final sense arriscar, sense sacrificis, sense costos. No ja la vida, tampoc la feina. Potser no es podia plantejar d’una altra manera en una societat benestant com la catalana i amb un procés protagonitzat per la classe mitjana. Es va endegar un procés sense mentalitat de conflicte, amb una càndida ingenuïtat. Tant va ser així que quan els somriures es van esvair amb l’aplicació del 155, la revolta va emmudir, es va paralitzar.
L’aplicació del 155 va ser una bassa d’oli. Cap acte d’insubordinació ni de protesta. Tampoc dels anticapitalistes, que no van protagonitzar ni el més mínim sabotatge amb l’entrada de Roberto Bermúdez de Castro. El nou virrei va tenir un mandat pacífic i endreçat que no havia previst ni imaginat. Més de la meitat dels consellers eren a la presó i els altres, els que es van exiliar, van tocar el dos fins i tot abans que s’anunciés cap querella. Hi havia por. Tanta que fins i tot es van reduir les baixes laborals. Tothom era al seu lloc, posseït d’una calma tensa, espantat. La tònica va ser la d’aquest mal no vol soroll. És conegut l’episodi d’un destacat eventual de Palau que va fer a bocins el seu mòbil i es va fer fonedís. O d’algun dirigent que va creuar la Mediterrània cames ajudeu-me. Lapor és legítima i humanament comprensible. Amb el 155, només els treballadors eventuals, els de confiança política, es van quedar al carrer. La resta, tots els treballadors, van seguir al seu lloc. Inclosos els alts càrrecs del Govern, per decisió compartida de Junts i ERC. Una decisió que poques veus van qüestionar, i cap d’elles del #NoSurrender.
El paternalisme que va presidir el procés va ser un exercici naïf. Comprensible, no obstant. No hi havia cap precedent i Escòcia havia votat feia quatre dies. A més, ens dèiem, la Unió Europea ens faria d’escut democràtic. Tot càlculs que després es van demostrar tan erronis com càndids. I tot i així es va fer un 1 d’Octubre que va noquejar el Govern del PP i va fer trontollar l’Estat.
El paternalisme amb què es va afrontar el procés és insostenible. Tot canvi d’aquesta magnitud –la independència– té costos i demana una mentalitat de conflicte, disposició a fer sacrificis i a assumir-ne les conseqüències, com va passar amb el moviment insubmís. Negar-se a fer el servei militar no sortia gratis. Presó o inhabilitació en el millor dels casos.
Però si aquest paternalisme era eximible el 2017 no és admissible ara, en cap cas, vista l’experiència. I fer-ho, insistir en descarregar els treballadors públics de tota responsabilitat, és una farsa. Per això mateix, quan la cap de l’oposició al Parlament, també presidenta del Parlament, dibuixa de nou aquest marc com a resposta al cas de Canet, ens condemnem. Torna novament la mateixa actitud paternalista i fracassada. La perpetua per pur interès partidista, de desgast. Bàsicament per quedar bé, per estalviar-se mirar als ulls de la societat i tractar-nos com adults.
Les limitacions del Govern són més que òbvies davant la intromissió desbocada d’una justícia que passa per damunt del Govern sempre que vol i que no atén ni a pactes ni a marcs normatius. No és que no s’hagi de ser exigent amb el Govern, és que el Govern per si sol no té capacitat per resoldre-ho. Ara, més val tenir el Govern (autonòmic) a favor que en contra? Per suposat. Tota aquesta teoria tan demencial que insinua que el Govern és el destorb a la independència és tan lamentable com forassenyada. És la mateixa teoria que especulava –entre ells el mateix president Quim Torra– amb renunciar a les competències d’ordre públic per entregar-les de nou a la Guàrdia civil i Policia Nacional. És el fruit de no saber gestionar ni assumir les contradiccions ni una realitat que et supera. És el fruit d’atrinxerar-se en la comoditat de la protestat rere la pancarta.
La Marea Verda de les Illes de 2013 contra la política educativa del Govern Bauzà (PP) evidencia la necessitat que els primers a implicar-se siguin els afectats, com el professorat que a les Illes va declarar una vaga indefinida. La resposta no funcionarà sense el compromís i implicació del conjunt de la comunitat educativa que, al final, és la primera afectada. Pretendre que se’n rentin les mans és repetir una fal·làcia que al 2017 ja va exhibir els seu límits. O tothom s’hi posa, o tohom s’hi implica, o tothom hi va, o tothom és conscient del preu que es paga... o no ens en sortirem.
