Tot just arribata la meua horteta ecològica, veig un xoriguer aturat al cel, fent l’aleta, planant sobre el barranc. El mire una llarga estona, admirat del seu domini del vol. Pense que el nom castellà “cernícalo” és perfecte per tal de descriure aquell comportament, que resulta tan significatiu i espectacular. L'etimologia prové del llatí cerniculum, que significa "garbellar", i per extensió discernir, valorar, ataüllar. El "cernícalo" és l'ocell que ataülla i discerneix. I així és: la tensió que aconsegueix en vol, mantenint-se fixat en un punt, escrutant el terra on potser ha descobert una presa, fent batre les ales amb aquell moviment frenètic, i obrint les plomes caudals per tal de rectificar el moviment i mantenir-se estable, resulta vertaderament admirable. Una rúbrica ornítica intransferible.
Josep Carner li va dedicar uns versos al Bestiari: “Ell, que és falcó petitó,/ plana en l’aire sense por;/ a l’estiu, el xoriguer/ té un ventall: la seva cua”. Potser Carner no excel·lia com a naturalista, i el seu colpet d’ull final és una mica infantil, però tant se val, el xoriguer "plana en l'aire sense por". El diccionari Alcover-Moll també recull “una noia molt xoriguera”, per tal de definir una persona enriolada, alegre, enèrgica, valenta. I en Rondalles de rondalles, es pot llegir: “y axí nunca paraven en torreta/ ni feen cosa en casa,/ sinó que sempre anaven com a orats,/ amunt e avall, fets uns soliguers”. El comportament abrandat d’aquest ocell ha donat lloc a tota mena de metàfora visual: ser uns “soliguers” (per anar com esperitats), ser una dona xoriguera (per ser efusiva i cridanera).
I, tanmateix, el nom català res té a veure amb el vol de l’ocell, i prové del llatí "soricariu", derivat de "sorex", "rata", perquè aquest s'alimenta principalment de rosegadors. Si el nom castellà al·ludeix a la seua manera de caçar («vol du Saint-Esprit», diuen en francés), el català es refereix a la seua dieta biològica. Són dues maneres de copsar la idiosincràsia d’un ocell. En canvi, en francès l’anomenen crécerelle o crécelle, que prové del llatí “crepo” “esquerdar” i “crepitare” “emetre un soroll sec i repetit”. En anglès s’anomena “krestel”, pres del francès i que també al·ludeix al seu crit. Així doncs, el xoriguer és l’ocell que plana, menja ratolins i que té un cant estrident.
Però, curiosament, el xoriguer també ha donat nom a un peix de les nostres costes, amb unes aletes pectorals ocel·lades i molt desenvolupades, com si foren ales. Com diu una mica estranyat Joan Coromines, al Diccionari etimològic, recollint un testimoni de Sant Pol de Mar: “té com ales; molt mala ‘fesomia’, de color mig virolat”. Per això, en alguns llocs també rep el nom de "dimoni". I, tanmateix, aquell peix ni és volador, ni s’allunya massa dels fons arenosos pels quals va capturant petits crustacis (el vertader peix volador és l’orenyola). Però quan se’l pesca emet un soroll sec que recorda el clam del xoriguer, i així, per aquella rebuscada analogia, fou batejat pels nostres pescadors amb aquell nom ornític.
Ho pense, mentre el xoriguer es deixa emportar pel corrent d'aire, i s'allarga fins a un altre camp, on reinicia la seua inspecció entre els tarongers. El xoriguer plana creant un moment de suspens, estamordint tota cuca viva. Pense com la percepció dels homes és fluctuant: si els castellans l’anomenen pel seu vol i els catalans per la seua dieta, els francesos ho fan pel seu cant, que alhora ha estat el que s’ha fet servir en la nostra llengua per a definir aquella mena de peix amb ales (Coromines). Són capricis de la filologia, que sempre són fascinants. Els tortuosos i incerts camins que animen les paraules. Mire allunyar-se el xoriguer i li desitge bona sort en la seua ruta cap al sud. Plana sense por, xoriguer! Garbella bé i bona caça!
