El gran carnaval és el títol amb el qual coneixem, en català i en castellà, el film Ace in the hole, de 1951. Està dirigit per Billy Wilder i protagonitzat per Kirk Douglas, en el paper d'un periodista decidit a convertir el rescat d'un home atrapat dins una mina en un gran espectacle i en una espècie de fulletó per entregues que li faci vendre una gran quantitat de diaris. Per fer-ho compta amb la retroalimentació que li brinden la resta de mitjans que decideixen entrar a participar del muntatge, des d'altres capçaleres de molta més tirada fins a la ràdio i la televisió, aleshores en un moment de màxim auge. El film té un to de conte moral i se sol esmentar com una denúncia primerenca dels estralls del sensacionalisme i el periodisme groc. Una xacra comunicativa que, amb en l'era digital i de les xarxes socials, no ha fet més que multiplicar fins al paroxisme el seu abast.
A Espanya, si hi ha un tema que exciti aquest tipus de mala praxi és la llengua catalana, i especialment l'ensenyament en aquesta llengua. Pot cridar l'atenció (de fet, la crida poderosament) que l'ensenyament en una llengua oficial sigui motiu de controvèrsia, i que la diversitat lingüística sigui excusa per a la brega política i mediàtica més visceral, però aquest és exactament el punt en què ens trobem encara els ciutadans de l'estat espanyol (o els súbdits del Regne d'Espanya, com es prefereixi) que parlem una llengua diferent del castellà. D'ençà del famós titular a la portada de l'Abc a començaments dels anys noranta (“Lo mismo que con Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”), l'ofensiva del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana, i contra l'escola pública en català, ha estat constant. Les idees força són que l'ensenyament en català es fa en contra de l'aprenentatge del castellà, i que l'educació en català va acompanyada d'un seguit de consignes polítiques (allò que anomenen “adoctrinament”) que eduquen els infants en l'odi contra Espanya i contra els espanyols. Tot això no tan sols no tan sols és fals, sinó que té una finalitat encara més obscura: promoure el trencament de la cohesió social a Catalunya, i procurar que hi hagi un enfrontament intern, una fractura, de la qual es pugui culpar —per extravagant que sigui la idea— la llengua catalana i l'ensenyament en aquesta llengua. Durant uns anys van pensar que el Procés seria el boc expiatori ideal al qual es podria encolomar fàcilment la culpa d'aquesta fractura social. Però, com que el Procés com a tal s'ha acabat i la fractura no s'ha produït, ara cerquen tornar a fingir que la causa de l'enfrontament entre catalans no és altra que el fet de tenir una altra llengua.
En pocs anys ha succeït dues vegades, a Sant Andreu de la Barca i a Canet de Mar. N'hi ha prou que una família, o unes poques famílies, exigeixin que els seus fills siguin escolaritzats únicament en castellà perquè es posi en funcionament tota l'estrepitosa maquinària dels partits i les entitats que es diuen “constitucionalistes” i que en realitat no són més que els representants d'un nacionalisme espanyol extrem, així com els mitjans de comunicació que els són afins (la gran majoria), així com un bullici extremadament tòxic a les xarxes socials. Partits i mitjans de comunicació es donen combustible els uns als altres, fins al punt que fa de mal dir si són els partits els que dicten la línia editorial dels mitjans o són els mitjans els que marquen el discurs dels partits. Sigui com vulgui, ben aviat comença a circular, a través dels uns i dels altres, un seguit de barbaritats en què es compara l'ensenyament en català amb ETA i amb l'Alemanya nazi (això és recurrent i ja ens hi hem acostumat i tot), o amb la Cambodja de Pol Pot i el khmers rojos, o qualsevol altra insensatesa. Quan es grata una mica, resulta que els progenitors de les famílies “víctimes” de l'escola en català eren militants, o persones molt properes, als mateixos partits i entitats del nacionalisme espanyol (a les Balears també ho va intentar, durant la seva marciana presidència, José Ramón Bauzá, però no va trobar cap família voluntària per muntar el número, i sí moltes que s'hi van oposar).
Al final acaba, aparentment, no passant res en concret, més que res perquè tot el que s'ha dit és fals i no va enlloc. Però sí que s'ha aconseguit que l'ambient sigui cada vegada una mica més irrespirable, i sobretot, que la llengua catalana i l'ensenyament en aquesta llengua s'associïn al conflicte i als problemes. I això, evidentment, desmotiva els joves del seu ús. És imprescindible trobar maneres de desactivar el gran carnaval del nacionalisme espanyol contra la llengua catalana sense (això és fonamental) deixar-se arrossegar per l'espiral de conflicte i toxicitat que ells mateixos promouen.
