Som un dissortat país de realitats escapçades i llegendes deconstruïdes, de símbols malinterpretats i contes de bandolers amb el cor tendre. Alguns d’aquests relats nostres són també la matèria primera dels mites compartits, i han arrelat tan endins que els hem integrat en el nostre imaginari col·lectiu: amb més o menys encert, ens defineixen. Acceptem i seguim, massa vegades sense més ni més, alguns estereotips que potser no ens ajuden massa, amb una mena de resignació limitadora, i incorporem dites i tradicions sense que ni tan sols se’ns passi pel cap de rebel·lar-nos… Així mai no acabarem de descobrir, com deia el poeta, el poder que tenim. I, de tant en tant, res d’això té sentit, i ens transformem i tenim mides, idees i posat de poble gran, i ens sentim abocats a una llibertat i a una història pròpia que és a tocar… Però fins ara no hem pogut concloure la gran transformació ni portat fins el final l’acció tantes vegades fundacional de la desobediència.
Diu algun dels nostres diccionaris que l’acció del verb desobeir es pot entendre com «refusar l'obediència a una autoritat legítima». Per exemple: «la ciutat es va rebel·lar contra el seu rei»… sense entendre que el mateix inici de l’acte de rebel·lió és el primer qüestionament de la legitimitat. Ara ja hem après que hi ha “autoritats” ben il·legítimes i que no hi pot haver «autoritat legitima» per imposició. No en temps de drets humans i de ciutadania. I amb un «no» encara mes rotund quan el neofeixisme rampant amplifica les diferències entre éssers humans fins la deshumanització i s’instal·la, de manera sorneguera, en els parlaments d’Europa. De quina legitimitat parlem quan el drac sols se la pot atribuir perquè és gran, ric i violent, i s’aprofita de la nostra por?
I nosaltres, aquells que mai no ens adonem del poder que tenim en profunda desunió, ens hem avesat tant al drac suprem i la seva exigència d’ofrenes (ja siguin donzelles, botí o bocs expiatoris) que entreguem en ritual indigne, drets i idees. La celebració del sacrifici no depèn de cap calendari que marqui equinoccis o el temps de la collita, sinó de l’humor o voracitat del drac, incansable i impune en la seva obra d’atemoriment i desfeta: pot exigir una nova víctima de tant en tant, o molt sovint, però les té totes apuntades a la llista dels desafectes. I no perdona. La seva alenada roent no distingeix entre un regidor de les terres de la boira que posa llaços grocs a la finestra, de la fadrina que guarda vora mar una màscara de Jordi Cuixart amb un xiulet groc. Ni dona cap importància a la representació ciutadana i a les responsabilitats institucionals. Ambdós (podem dir-los Tamara i Pau, i amb ells, uns quants milers mes, president de la Generalitat inclòs) no podran esperar que cap Sant Jordi, amb toga de cavaller, els deslliuri del sacrifici, perquè aquesta és una llegenda sense papers preassignats (a no ser, de moment, el del drac) i qui hauria de ser salvador avui, seguint el que marquen les llegendes, pot ser demà mateix la donzella de l’ofrena, el botí a cobrar o el boc a castigar sense redimir les culpes de la suprema ofensa.
I tampoc s’hi val el retret nascut de l’empoderament feminista que reclama que la donzella es deslliuri del paper de víctima i s’alçi en el seu propi salvador… perquè ara la llegenda ja és cosa de totes i del fet que entre totes compartim el poder. Potser així aturarem la sínia implacable de condemnes, inhabilitacions, presó o exili. No és cap acte de màgia. És, senzillament, refusar lligar-se de mans i peus a uns catúfols que segueixen una lògica pervertida i apliquen, amb la prepotència dels dracs imperials, el dret de l’enemic.
Hi ha una disfunció manifesta entre l’abordatge de la repressió entre botxins i víctimes. I s’estén a mes àmbits i institucions. Quantes factures queden per pagar-li al drac per la immersió lingüística i l’heroic paper de les escoles com a gran aula cívica l’1 d’octubre? Fins i tot Pablo Casado en vol treure rendiment electoral, com el capatàs que branda, a manera d’amenaça, un 155 que mai no ha passat a l’obsolescència. Ara n’hi diu “155 educatiu”, adonant-se que, en el fons, o s’educa en la dignitat i els drets humans, o es fa en la servitud de qui creu encara que desobeir es posar en dubte la legitimitat «del nostre rei». Desobeir pot ser maldar per una legitimitat d’igualtat, fraternitat, i llibertat, conscients que cal acabar amb les velles sínies de les ordalies medievals per recuperar la veritat, l’autoritat reconeguda amb mètodes democràtics i la legalitat plenament legítima?
Tornant per acabar a les nostres rondalles: imagineu que l'embrió de la llegenda del 1808 d'un poble desarmat enfront un gran exèrcit invasor no fos la reverberació del so d’un sol timbaler entre les parets de la muntanya de Montserrat, sinó que de fet, entre els turons, hi haguessin milers i milers de timbalers sense por i conscients del seu poder?…
No podria ser aixó el que ens vol dir el poeta?
