Dijous passat diversos representants d’aquest partit en vies d’extinció anomenat Ciutadans o “Ciudadanos” es van reunir a Barcelona amb l’objectiu de presentar un manifest “en defensa de l’espanyol com a llengua comuna i de rebuig a l’imposició lingüística”. Aquest títol llarg, barroc i contradictori era el preludi d’un text contraproduent en tant que reforça de manera inequívoca els vincles entre els països de parla catalana que ells asseguren negar.
Per començar, la posada en escena a l’ajuntament de la capital de Catalunya amb els caps de llista del partit als consistoris de Barcelona, València i Palma ja és una declaració d’unitat més potent que les que han anat fent, de moment, els governs dels respectius territoris, als quals ells acusen, en canvi, de fomentar amb afany i zel una cosa tan sana i normal com és l’aliança entre semblants per defensar tant els interessos comuns econòmics, culturals i altres reptes compartits. Tant de bo els alcaldes i alcaldesses de les tres ciutats reunint-se periòdicament per despatxar els assumptes que els concerneixen i ja m’agradaria que això es repliqués aviat i periòdicament des de la presidència de les dues generalitats i del Govern de les Illes Balears. Pel meu gust, a diferència de la manera de procedir dels de Ciutadans, no cal que la trobada sigui necessàriament a Barcelona ni cal que la batuta es porti des de la ciutat comtal, que per això sempre hem defensat la unitat en termes federals o confederals tal com havia estat històricament a la Corona d’Aragó.
En les declaracions als mitjans, carregades de cinisme i desvergonyiment, s’hi va esmentar un suposat “apartheid lingüístic” que , segons ells, ja existeix de fa temps a Catalunya i que “s’està estenent a la Comunitat Valenciana i Balears”. Té mèrit fer aquestes afirmacions sense que se t’escapi el riure. Però no tot és tan lamentable: si abans el blaverisme i la seva còpia barata a les illes coneguda com a “gonellisme” acusaven els catalans del Principat d’intrusisme i intents d’expansionisme imperial, aquest cop la gent de Ciutadans ho ha explicat tot d’una manera força més adient. Deixant enrere el “no mos furtareu la paella” i el “no mos fareu catalans”, el regidor valencià Fernando Giner va culpar de tots els mals a l’actitud del PSPV i del PSIB que, amb les seves aliances “a Mallorca amb Més o a València amb Compromís”, fan que passin totes aquestes desgràcies que tant els entristeixen. Així doncs, els Països Catalans ja no són un deliri dels irredempts nacionalistes que vivim entre els Pirineus i el riu Sénia, sinó que podrien ser fruit de la voluntat democràtica de milers de valencians, menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterencs que s’obstinen a votar partits d’obediència estrictament autòctona.
Per no parlar del reconeixement implícit de la unitat de la llengua, dècades enrere tan acientíficament qüestionada per col·lectius de fanàtics terraplanistes. Si els edils taronges d’aquestes terres han decidit trobar-se per combatre la “imposició” idiomàtica de tot allò que no sigui castellà, hauria tingut lògica reunir també els seus representants gallecs, bascos i navarresos. També l’èuscar i el gallec serien perillosos enemics d’aquesta llengua que diuen que parlen no sé quants milers de trilions de persones arreu del món. Fins i tot hauria tingut sentit reunir-se a Madrid, ciutat declarada capital universal de l’idioma espanyol, dotada recentment d’una oficina dirigida per l’insigne filòleg Toni Cantó, eminència i expert en la matèria. Per contra, lluny d’aplegar candidats de tots els indrets on hi ha gent que s’entesta a parlar estrany, s’han centrat en un cas concret, que és el de la porció del mapamundi on s’hi xerra valencià.
Esperem, doncs, que a la propera trobada negacionista la gent de Ciutadans pugui aportar-hi representants de la Catalunya Nord, d’Andorra i de l’Alguer, continuant amb aquesta importantíssima tasca de relligar els Països Catalans. Encara que, vist com els van les coses a les urnes, segurament aquesta cimera pot ser una de les últimes coses que facin.
