Doncs resulta que el Ministeri de Sanitat, molt amoïnat per la salut de tots nosaltres, prepara un nou pla per reduir el consum de tabac al conjunt de l’Estat, que inclou, entre d'altres, la prohibició de fumar dins de vehicles particulars, a les terrasses de bars i restaurants, a les platges i fins i tot als voltants dels edificis públics. La nova normativa, com no podia ser d’una altra manera, també afectarà els productes de tabac escalfat i les cigarretes electròniques, tot i que no generin cap tipus de cendra ni broquet residuals. Tot això formarà part del nou "Pla Integral de Prevenció i Control del Tabaquisme 2021-2025", un document que prepara l’equip de la ministra Carolina Darias, amb cinc "metes" i una vintena d'objectius que es resumeixen en un leitmotiv –no rigueu sisplau–: “una generació lliure de tabac a Espanya”. Bravo!
He de reconèixer que, en llegir-ho, el primer que vaig pensar va ser que, amb una mica de sort, els cracks del Ministeri potser hauran oblidat els fumadors de pipa com jo. Fins ara, no se m’havia acudit mai d’anar amb l’eina a la platja, però, gràcies a la bona nova dels senyors de la Darias, potser l’estiu vinent ho posarem en pràctica. M’imagino a mi mateix fent un homenatge als nostres pipaires més il·lustrats, tot estintolat com un mandril a la cala del moll Hel·lenístic d’Empúries, llegint les Converses filològiques d’en Fabra –80 anys de vida, comptant-hi un exili–, el Nabí d’en Carner –86 anys de vida, també comptant-hi un exili–, o, directament, el Combat de nit del gran Espinàs –94 anys de vida–, mentre la xemeneia del meu projectil va fent xup-xup i apunto tota la combustió envers aquella família de l’Opus de quatre fills i un gos, que cada cap de setmana campen per la costa nacional esquitxant arena ençà i enllà sense cap tipus de mirament. Tot sigui dit de passada, posats a fer “esborranys”, el Ministeri de la Darias bé podria preparar també un “pla” de prevenció cap a tota aquesta patuleia. De salut mental, sobretot.
Bromes a banda, l’anunci de Sanitat és un exemple més de la societat autoritària, intervencionista i estètica que anem bastint dia rere dia. Fa trenta anys que van caure els murs, i amb ells també van caure les màscares dels qui s’autoproclamaven liberals, que ja no necessiten fer veure que són els guardians de cap pretès valor de llibertat. Quan fa més de 15 anys es va aprovar la llei que regulava el tabac als interiors de bars, restaurants, locals, etc., no cal dir que la vaig aplaudir amb entusiasme. La llibertat individual implica que un servidor ha de ser lliure per entrar a un restaurant qualsevol i no empassar-me el fum dels altres, ni haver de tornar a casa a posar rentadores de tota la roba que duia damunt. La llibertat també ha de voler dir, però, que, si em ve de gust, pugui fumar-me els quilos de tabac que em roti en un lloc on no emprenyi ningú, amb la tranquil·litat que si se’m desenvolupa qualsevol malaltia, la sanitat pública me la tractarà amb tota la gentilesa i diligència del món, tenint en compte que els costos d’això els hauré pagat sobradament amb els impostos que hi ha a cada paquetet de l’estanc.Fins aquí, doncs, el debat és clar.
El problema arriba quan es proposa de foragitar el tabac dels vehicles privats, de les platges o dels exteriors de bars, restaurants o edificis públics. Sobre les platges, no cal dir que soc el primer que estaria encantat de perseguir i punir durament tot fumador de cigarretes que escampi les restes pel nostre litoral, per bé que aleshores també caldria fer-ho amb els incívics que hi llancen plàstics, papers, tampons, preservatius, xeringues, etc. Però per evitar aquest comportament no cal prohibir el tabac a les platges. Quant als exteriors de bars, restaurants i edificis públics, simplement em fot riure –i alhora plorar–, perquè denota una obsessió malaltissa per l’estètica: sobretot, que no es vegi que la gent fuma. Com a persona que no suporta la concentració de tabac de cigarreta a interiors i que, ja de ben petit, enviava son pare a fumar al balcó encara que fossin les onze d’una gèlida nit de gener, em sembla d’una absoluta exageració, pròpia de la desmesura dels nostres temps, que algú consideri ofensiu o molest el tabac de la taula del costat d’una terrassa exterior. De fet, si el tabac de la taula del costat d’una terrassa exterior ens arriba a la cara i ens molesta, la qüestió no és pas el tabac sinó la manca de distància raonable i indispensable entre les taules d’aquella terrassa. Si, malgrat haver-hi la distància necessària, ens continua empipant que hi fumin, aleshores voldrà dir que els nostres nivells d’intolerància han assolit cotes extremes, símptoma clar d’una societat rígida, erta, inflexible, raquíticament severa. En resum: amargada.
Però de tot, el que sens dubte, la cirereta del pastís, o, com dirien els Brams, el que realment m’acollona, el que em té aclaparat, és l’afer del cotxe privat. Que algú m’expliqui, sisplau, qui collons és el Ministeri de Sanitat per decidir que –i ara no posaré l’exemple d’un menaire per si hi ha cap eixerit entre els lectors que em ve amb la cançoneta que fumar mentre hom condueix redueix les capacitats de reacció al volant– el copilot o passatger d’un vehicle privat no pot fumar-se una cigarreta, si així l’hi autoritza el propietari de l’auto? Però què diantre ens passa que no ens adonem que si continuem així aviat tindrem ministeris que ens diran quina talla de pantalons hem de dur? Ho sé. Sé que és un assumpte delicat, que afecta l’ensems de la Unió Europea. Però, francament, senyors, estic convençut que no sóc l’únic que ja en comença a tenir la pipa plena.
