Durant tot la seva vida, Dante Alighieri va ser un apassionat militant de la causa güelfa, els partidaris de l’autoritat del Papa, confrontat als gibelins, partidaris de la primacia de l’emperador. Aquesta militància política i ideològica el va portar a ser-ne soldat i activista, i també perseguit, represalitat i exiliat. Encara més, quan els güelfs florentins es van dividir en güelfs blancs i güelfs negres, figura que per una major o menor propensió a pacta amb els gibelins i l’emperador, Dante es va alinear clarament amb els blancs i es va enfrontar amb els negres, d’una manera virulenta. La seva Comèdia –que la posteritat qualificarà a estones com a Dvina- és una expressió, en bona part, d’aquesta apassionat posicionament polític, fins al punt que alguns crítics l’han considerat una enrabiada passada de comptes amb els seus adversaris, que reben en el text de Dante els més terribles càstigs de l’infern i les més desfavorables imprecacions. Estem doncs, inequívocament, davant d’una obra política, que ha estat escrita en clau política. Tot i així, la Comèdia es pot llegir avui com un gran text de la literatura universal sense tenir presents ni als güelfs blancs ni als negres ni als gibelins ni les molt sofisticades argumentacions polítiques que distingien els uns dels altres i que a hores d’ara podem donar per caducades del tot i difícilment comprensibles. I de ben segur aquella abrandada disputa política (i militar) va generar en el seu moment, a més de la Comèdia, altres textos, igualment compromesos –o més- amb la pròpia causa, que avui han quedat absolutament oblidats.
Em venia al cap aquest exemple a partir d’algunes discussions contemporànies sobre la relació entre art i política. Em diuen, i hi estic d’acord, que la creació artística és sempre política, per acció o per omissió. Res a dir. Però és només política? No nego en absolut que tota obra artística participa vulgui o no vulgui en els debats polítics i ideològics del seu temps. I que això no és irrellevant a l’hora d’entendre-la i de jutjar-la. Però en el moment d’establir-ne el valor, d’imaginar un cànon, de recordar-les o de perpetuar-les, hem de contemplar aquestes obres artístiques només des de la perspectiva de la seva utilitat política per a una o altra causa (noble o innoble, fins i tot quan les causes han caducat inevitablement, com les que confrontaven güelfs i gibelins)? O podem defensar l’existència també d’un valor específicament artístic, independent del seu posicionament polític o ideològic, d’una qualitat artística intrínseca, que va més enllà de l‘estrictament formal, que no depèn ni d’aquesta utilitat política ni del seu contingut ideològic? Podríem fer la pregunta d’una altra manera. Allò que diferencia –amb un efecte jerarquitzador- Proust de Corin Tellado, és el contingut ideològic de les seves obres (o de les seves biografies personals) o hi ha una diferència purament artística, qualitativa, especifica, que té i ha de tenir un pes en l’elaboració d’un cànon? Hi ha qui pensa que no. Personalment, crec que sí. Que això existeix. I que s’ha de tenir present.
Certament, si creus que existeix una cosa que podem anomenar valor artístic, valor literari, valor musical, valor plàstic, valor arquitectònic, et pots trobar en el cas d’haver-lo de reconèixer en obres fetes des d’una perspectiva política o ideològica que et repugna. Celine o Ezra Pound o Quevedo, posem per cas. O l’arquitectura del feixisme italià (la del franquisme era prou dolenta en general com per no produir-te aquesta perplexitat moral). O la “Carmina burana” de Carl Off. Però si negues l’existència d’aquest específic, si salves o condemnes la creació artística pel posicionament en els debats polítics o ideològics –mentre duren-, acabes situant al mateix nivell el nyap i l’obra ambiciosa, treballada i subtil. Valors formals, però no tant sols formals. O pots arribar a posar el nyap per damunt. Negues l’existència del talent. L’art esdevé un pur instrument de les causes, que a més són caducables. Julian Barnes, parlant de Xostakòvitx, ha novel·lat magníficament fins on pot arribar la supremacia de la utilitat política per damunt del valor artístic. Certament, tot cànon és ideològic, perquè tot art és política. Però l’art no es només política i el cànon no és només ideologia. Si creiem que el valor artístic existeix. La Comèdia de Dante perdura, humana o divina. I els arxius deuen estar plens de textos dels güelfs blancs, fins i tot més eficaços que el de Dante des del punt de vista de la utilitat política, perfectament i justament oblidats.
