Anant cap a Xàtiva, veig un estol d’estornells volant sobre un camp plantat de caquis. La imatge té una bellesa continguda, amb els fruits vermells pengim-penjam i el vol sincronitzat dels ocells, sobre un cap al tard de color malva. Resulta admirable aquella coreografia aèria, aquell massa fluida que es mou amb un ritme incert i imprevisible, màgic, com si els ocells seguiren algun tipus de melodia. Veure’ls sempre és un espectable, que va acompanyat per la seua xerradissa, una mena de vals ornític contemporani.
Un equip de científics italians (entre ells Giorgio Parisi, premi Nobel de Física d’enguany) va demostrar, mitjançant reconstruccions de 3D, que els estornells de cada estol volen a la mateixa velocitat, per tal de poder mantenir el grup compacte. Això ho aconsegueixen seguint dos principis fonamentals: el primer, la capacitat per a comunicar-se entre ells, com si existira una mena de xarxa invisible que els unira, de tal forma que cadascun d’ells pot saber en tot moment quin emplaçament ocupa en la bandada. En segon lloc, els estornells volen contra la llum i intenten sempre mantenir-se a l’ombra de la silueta d’un congènere, evitant les zones clares. Aquests investigadors també varen observar que cada ocell es relaciona amb altres set: d’aquesta manera, si un d’ells detecta una amenaça la comunica de manera immediata, i quasi de forma simultània el grup és informat i reacciona a l’estímul com un sol organisme.
Tot i això, el vol dels estornells encara és un misteri. Els científics es pregunten quines foren les pressions de selecció que conduïren a aquell perfeccionament del vol, per a aconseguir aquella sincronia tan perfecta. I quin rèdit evolutiu trauen, per què fan aquelles formes extravagants al cel, què persegueixen amb la coreografia,... Aquella bandada es transforma en alguna cosa als ulls del depredador? Aquella manera de volar és una forma d’espantar les aus rapinyaires? O bé és un recurs per cohesionar el grup?
Albrecht Dürer, en el famós gravat de sant Eustaqui, va representar un caçador agenollat i estupefacte al davant d’un cérvol amb un crucifix a la cornamenta. Dürer mostra el cavaller acabat de descavalcar, i el cavall mira cap al públic, amb una mirada fixa, quasi interrogativa, com si estiguera dotada d’enteniment humà. Al seu voltant, descansen cinc gossos, del tot indiferents a aquella sacra escena. Dürer va realitzar aquest gravat l’any 1501, per tant és quasi contemporani del famós estudi d’un prat, o de la incomparable aquarel·la de la llebre. El seu domini per al dibuix és magistral, i al fons del paisatge, en una perspectiva perfectament reeixida, destaca un preciós castell, amb les seues torres emmerletades. I sobre aquestes un estol d’estornells fa una passada, que el burí de l’artista de Nuremberg fixa com petits punts alats, mantenint entre ells una distància. Però el més curiós és que el pintor crea alhora amb tots aquells punts la forma visual d’un gran ocell, amb un cos central i dues ales. Volia suggerir Dürer que els estornells formen una mena de supraorganisme? O és un simple joc visual de l’artista?
Tant se val, Dürer, com en tants altres coses, fou el primer en fixar el vol dels estornells. Certament, el vol d’aquests ocells és tan fascinant que el prodigiós cérvol de sant Eustaqui ens sembla poca cosa. Anys abans, Pisanello havia pintat la mateixa escena eustaquiana, però en aquest cas un dels gossos de la canilla lladra amenaçador al cérvol. I en lloc d’estornells, el pintor de Pisa hi va posar pelicans, perquè segons la tradició cristiana aquests alimenten les cries amb la seua sang, picotejant-se el pit fins a fer-lo sagnar. Per això, són el símbol de la Passió, perquè Crist, com el pelicà, es va sacrificar pels seus fills, nodrint-los amb la seua sang... Però aquesta, és clar, ja és tota una altra història i poc o res té a veure amb el misteri dels estornells.
