Imaginem que un diputat assegura que, quan el seu partit governe, les formacions més hostils contra la seua “començar a desfilar pels jutjats”. Imaginem també que un jutge errant i malapte rep un homenatge per part d’una fundació ultra, que li agraeix el seu treball –bastant poc exitós, tot s’ha de dir– a l’hora de perseguir polítics electes a l’exili i que en aquest homenatge hi ha una exministra, un diputat i el conseller d’una comunitat autònoma que l'aplaudeixen. Per últim, imaginem que una comunicadora, amb una ideologia molt determinada, assenyala públicament un bar per negar l’entrada als clients que no disposen de passaport COVID. Dit d’una altra manera: acusa un local d’hostaleria per complir la llei que, amb més o amb menys encert –aquest és un altre debat–, s’ha aplicat les darreres setmanes.
No cal imaginar res, perquè tot això ha passat. El diputat que amenaça els polítics “d’esquerra, comunistes, indepes i amics dels terroristes” és Alberto Asarta, militar de professió, natural de Saragossa i triat per la província de Castelló. Asarta es va desdir poc més tard, justificant “haver-se explicat malament”, però és difícil rectificar una amenaça tan explícita, i menys encara quan procedeix d’un partit ultra que, atesos els desitjos explícits del Partit Popular, tenen moltes possibilitats d'acabar governant algun dia.
D’altra banda, el jutge homenatjat per la fundació ultra Villacisneros és Pablo Llarena, a qui se li atorga un altre premi de consolació davant la seua nul·la habilitat a l’hora d'assolir els seus objectius. Entre els presents en l’acte hi havia l’exministra espanyola de Cultura, expresidenta del Senat i de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre; el diputat i un dels grans líders de Vox, Javier Ortega Smith; i el conseller madrileny de Justícia, Enrique López. Aquest partidisme tan descarat hauria de ser motiu de destitució immediata del magistrat Llarena, que mai no ha amagat les seues afinitats polítiques, tot i conduir un cas políticament tan delicat, com és el que afecta el president Puigdemont i molts altres exiliats catalans, lliures per Europa malgrat els intents –o qui sap si gràcies als intents tan antiestètics– de Llarena.
Per últim, la comunicadora que acusa públicament un bar de complir amb la llei establerta quan demana el passaport COVID als clients és Cristina Seguí, qui no representa ningú en tant que no ostenta cap càrrec públic, tot i que és una de les grans referents de la ultradreta als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.
Asarta ha passat per damunt de les obligacions constitucionals que el seu partit diu defensar i protegir com cap altre. Llarena fa temps que es va obligar de la seua obligada imparcialitat a l'hora d'exercir el seu ofici. Seguí, directament, ha assenyalat públicament una empresa a fer-li boicot per haver complit amb les normes establertes.
Mentre els autors d’aquests comentaris, actes o assenyalaments resten impunes, un jutge alacantí admet a tràmit la queixa d’un pare –vinculat a Vox– contra una professora i la directora d’un col·legi per enviar una circular en català. Ambdues professionals de l’educació s’enfronten a 15 anys d’inhabilitació per fer arribar una comunicació en una de les dues llengües oficials del territori. Mentrestant, també, un grup de jutges decideixen quantes hores lectives han de fer els alumnes catalans en castellà i trenquen amb el consens, aconseguit i mantingut a Catalunya des de fa dècades, d’un model educatiu determinat per als xiquets del Principat. I alhora, l’Oficina de Drets Lingüístics del País Valencià, adreçada a garantir la premissa constitucional de protegir una de les llengües cooficials –la que viu en condicions més adverses– queda buidada de competències arran una denúncia d’un col·lectiu ultra que ha rebut l’aprovació dels jutjats.
Uns fan la seua feina, que és destruir tot allò que no s’assimila a la seua manera estricta d’entendre la política, la societat i el país. Altres s’ho miren tot de lluny, sense saber com reaccionar, mentre acaten resolucions al mateix ritme que perden drets. Les democràcies occidentals, o allò que encara en queda, acostumen a limitar les actuacions polítiques als poders de l’Estat de dret i de la Constitució corresponent, que s’encarrega de garantir els drets i les llibertats individuals i col·lectives. A l’Estat espanyol, però, fa temps que s’ha entrat en l’espiral inversa, i el poder judicial limita les llibertats col·lectives per atemptar contra les minories nacionals, socials o econòmiques.
Arribats a aquest punt, com és que la dreta pot quedar impune davant les actuacions antidemocràtiques i les amenaces aberrants que promulguen bona part dels seus militants i dirigents? Com és que la dreta governa a través dels jutges quan no compta amb majoria parlamentària a les principals cambres de representants? I, sobretot, com és que l’esquerra, que ha governat durant la major part del període polític espanyol actual, no ha estat capaç de fer entendre a la justícia que el seu paper no és el de governar a l'ombra –o el d’impedir que es governe–, sinó un altre de ben distint?
