Un ham al cor de la ciutat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No crec que hi haja massa ciutats com València, amb un problema com aquest, ajornat una vegada i una altra. Fins a quatre convenis i altres tants concursos d’idees s’han realitzat des de finals de la dècada dels vuitanta per intentar cosir la ferida. Però la quantitat de diners que requereix la inversió, la falta de voluntat política dels Governs espanyols i les baralles per veure com es repartien les plusvàlues urbanístiques del projecte han impedit, fins ara, avançar en la resolució d’una qüestió vital per a València.

Ha sigut en les darreres setmanes quan el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, ha decidit fer un gest, després d’anys d’immobilisme per part dels Governs del PP, per intentar contrarestar el sentiment de marginació que tenen els valencians. Amb una inversió territorialitzada, des de fa dècades, de les més baixes d’Espanya, el País Valencià ha vist com infraestructures bàsiques s’endarrerien un any i un altre mentre altres territoris guanyaven en competitivitat. El corredor mediterrani, el deteriorament de la xarxa de rodalia, la dramàtica situació de la línia Sagunt-Saragossa o l’inexistent tren de la Costa —que hauria d’unir València i Alacant pel litoral amb la ròtula Gandia-Dénia— són exemples de l’abandonament de les inversions estatals.

En aquest context, Foment ha proposat desbloquejar el projecte de Parc Central desvinculant l’obra de soterrament de les vies i les obres de la nova estació i el túnel passant. Un túnel que ha de creuar la ciutat pel subsòl per eliminar el cul de sac actual, punt d’arribada i eixida de tots els trens.

Una proposta que va acompanyada d’un repartiment de càrregues que ha sorprès per la falta de generositat. Dels 339 milions que costa la redimensionada trinxera per soterrar les vies, el Govern està disposat a pagar 170 milions en un termini de vuit anys (uns 21 milions anuals) i pretén que l’altre 50% siga finançat per la Generalitat i l’Ajuntament. La construcció del túnel passant (850 milions d’euros i quinze anys d’execució) i la nova estació (que se suposa que tindrà un cost d’uns 950 milions d’euros) quedarien per més endavant.

Per a les administracions valencianes, que el Govern espanyol desbloquege el projecte és una bona notícia, però no hi estan d’acord ni en les sumes que fa el ministre ni en la pretensió que se’ls impose el repartiment de les despeses. Socialistes i Compromís, al Govern de la Generalitat i Ajuntament, són conscients que tenen arguments de pes per demanar un esforç més gran de l’Estat. I, a més a més, ara disposen d’un suport social majoritari.

De fet, les mobilitzacions pel ferrocarril s’han convertit en un fenomen del qual és difícil trobar precedents. La reclamació del corredor mediterrani ara l’encapçalen els empresaris més influents del País Valencià, que han aconseguit el suport dels seus homòlegs catalans, murcians i part dels andalusos per pressionar el Govern i que han organitzat un rosari de concentracions reivindicatives multitudinàries en diferents punts d’una via considerada prioritària per la Unió Europea. A València els veïns de Terol es passegen disfressats amb vestits del segle XIX per denunciar la lamentable situació del ferrocarril que connecta el Mediterrani amb el Cantàbric. I, mentrestant, a les comarques centrals milers de persones han eixit al carrer per demanar que s’inicien els tràmits per recuperar el ferrocarril de la costa.

I és que la realitat és molt tossuda. Els trens entre València i Barcelona tarden ara més que deu anys enrere, i això ha fet que companyies aèries com Air Nostrum s’hagen plantejat recuperar una connexió que havia desaparegut entre les dues ciutats perquè torna a ser competitiva. Viatjar en alguna de les línies de rodalia s’ha convertit per a molts en un suplici. Les connexions amb Castelló, Utiel, Xàtiva, Vinaròs o Villena pateixen una manca d’inversions any rere any i el Govern espanyol no està disposat a ficar-hi remei. De fet, el PP es va negar recentment al Senat a recuperar les actuacions del conveni signat per la Generalitat i Foment l’any 2010, que està pràcticament sense executar.

De tota manera, mai els valencians no havien apostat tan fort pel ferrocarril. I els empresaris, forces vives del territori, preparen ja un gran acte reivindicatiu a Madrid el pròxim mes d’octubre per deixar clar que no es tracta d’una reivindicació conjuntural.

Potser aquesta societat, que acostuma a ficar-se d’esquena als problemes, ha vist que ja no pot perdre més trens, perquè no en passaran d’altres. Potser, per aquesta raó, el Govern espanyol ha hagut de moure alguna fitxa, sota pena de no recuperar el vot valencià que va perdre el 2015. El cas és que alguna cosa es mou.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ximo Ferrandis
Ximo Ferrandis

Periodista.