Fortins

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Nit familiar de dissabte. Saló d’una casa qualsevol al sud de la Sénia. Veure TV3 era d’allò més normal. Alternativa de rescat. Opció triada pel pare. Especialment, durant les retransmissions esportives. Els serveis oferits pels dos canals autonòmics a l’abast dels valencians eren ben distints. L’elecció va contagiar el barcelonisme a molts menuts. Els mateixos que, com ell, el novembre de 1993 van lamentar el gol més imprevisible. Era una obra d’art de Jaime Quesada, lateral dret de la Unió Esportiva Lleida. Segurament, l’única de la seua carrera esportiva. Però en el millor escenari possible. El conjunt del Segrià va militar en primera divisió aquella temporada. Va passar tristament desapercebut. El seu únic èxit, la victòria inesperada al Camp Nou contra el Barça de Romario. Contra el Dream Team que va assolir la darrera lliga. El plany pel gol era inevitable. Però va ser immediatament substituït per l’aprovació. Els bons educadors ensenyen que les victòries dels humils, com que són escasses, han de ser satisfactòries per a tots.

Aquell futbol d’inicis dels noranta va condicionar els infants que ara són més vells que no sembla. El canvi en el futbol és una mostra del transcurs temporal: curt en l’espai, enorme en el contingut. El setge mediàtic ja no ataca, només, la intimitat dels futbolistes més idolatrats. Els diaris esportius han superat les fronteres informatives. Fabriquen debats que recorren a l’extravagància per evitar, sense èxit, la reiteració. Molts aspirants a jugar en l’elit identifiquen l’estètica de les estrelles com a condició indispensable per ser reconeguts. Els entrenadors han canviat el xandall per la muda impol·luta. La mitja melena greixosa de Mané, entrenador d’aquell Lleida anhelat, començava just amunt del bescoll. El seu bigot poblat era habitual, fins i tot, entre molts futbolistes. Avui, Pablo Machín, artífex de l’èxit del Girona, tracta de dissimular una alopècia evident. Cuida la barba amb tacte. I vesteix com un gendre amb voluntat d’obtenir el vistiplau de la família política.

El context ha canviat molt. Però no les simpaties. El Girona és el nou Lleida d’aquells anys llunyans. El Llevant desperta admiració per la seua planificació acurada, cautelosa, casolana. Com les d’abans que els clubs ingressaren milions d’euros malbaratats per l’eufòria. Excepcions a banda, els darrers testimonis del futbol pre-metrosexual ja no gaudeixen, com abans, d’aquest esport. Lluny queden els porters amb pantaló llarg. Com aquell de Carles Busquets, calamitós, com el seu joc i els seus intents frustrats de parada. Molts estadis s’han convertit en centres de visita turística i han perdut l’esperit de proximitat. Els futbolistes caminen, gairebé, escortats, totalment inaccessibles. Les declaracions són mesurades al mil·límetre. Etc.

Queda, però, l’esperit batallador dels més menuts. D’aquells que, amb una bona estratègia de captació, són capaços d’omplir estadis eventuals en primera divisió. Terrenys incòmodes per a aquells que, amnèsics d’una procedència humil, s’han acomodat a jugar en palaus. Queda la tensió que transmeten aquests camps. La pressió sobre els visitants que, sovint, és l’element més transcendental de l’èxit de humilitat. Ser fidel a la tradició. A la proximitat. Sentir l’alè dels incondicionals.

Potser el Girona, com també el Llevant, aprofitaran aquesta oportunitat per conservar la categoria. Farien recordar, de passada, que encara resten trets del futbol de fa tres dècades. Avui són remots i llunyans. Però també recordats. Nàstic, Lleida, Hèrcules o Elx, per distintes circumstàncies, no van fer útil el factor local. Però encara queden inquietuds, passions i empenta per aprofitar-lo. Per recordar que en el futbol encara es mouen coses més enllà de la superfície mediàtica, injectada forçosament sobre el conjunt social. Encara hi ha possibilitats per reviscolar alguns dels valors antics més necessaris. I d’emprar-los per assolir la permanència. L’èxit vinculat al treball conjunt, de milers d’anònims implicats, seria el resultat més bonic. Això pensa ell i molts dels qui recorden que el futbol, malauradament, ha caigut en paràmetres artificials. I que només els més humils podran recuperar el caire genuí d’un esport sotmès a la dictadura dels mitjans i a l’única finalitat dels diners. El Llevant i el Girona potser seran dues excepcions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.