El canvi a la presidència del colós de la moda barata Inditex ha ocupat les portades de la gran majoria de la premsa espanyola. És normal que aquest portaavions de l’Ibex 35 sigui tema de conversa sobrepassant l’interès dels lectors habituals de les pàgines dedicades a l’economia. No en va, Inditex ha generat la primera fortuna d’Espanya... i també la segona. Si Amancio Ortega, com a fundador i accionista majoritari té un capital valorat en l’exorbitant xifra de 67.000 milions d’euros, just al darrere, a una gran distància, el segueix la seva filla Sandra Ortega amb uns 6.300 milions que no ens podríem acabar ni vivint deu vides. Aquest any l’empresari gallec va caure del top ten de la llista Forbes dels més rics del món, però no cal que passem pena per ell que n’ha quedat a les portes, just a l’onzena posició.
Segur que Amancio Ortega té unes habilitats comercials i empresarials fora mida, no cal posar-ho en dubte. Un imperi d’aquestes dimensions només es pot aixecar des de l’extraordinarietat. El que crida l’atenció de la notícia que avui ens ocupa és el tractament que s’ha fet del nomenament de la seva filla com a capitost de la casa de modes. Hem llegit titulars que posen èmfasi en el seu període d’aprenentatge en una de les botigues de l’empresa fins al punt de semblar gairebé una història de superació personal. Explica un diari de Madrid que “va començar la seva carrera com a dependenta” mentre que una altra capçalera titula remarcant que “va començar doblegant samarretes”. Un diari digital que és propietat d’un gegant mediàtic ens ressalta la seva condició de fèmina com a rara avis a les presidències de les empreses de l’Ibex, característica només compartida per Ana Botín del Banc de Santander i Beatriz Corredor de Red Eléctrica de España.
Qualsevol diria, llegint només les lletres grosses, que una esforçada dependenta trencat el sostre de vidre dels tres dons que enumerava Maria Mercè Marçal: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida (és a dir, gallega). Ja sabem que la genètica aquí hi ha tingut alguna cosa a veure. De la mateixa manera que la segona fortuna espanyola és de la seva germana, la seva presidència no té res a veure amb l’habilitat en el doblec de peces de roba.
Tot un relat fet a mida d’aquest discurs liberal propagat per llibres d’autoajuda que ens repeteixen que “voler és poder”. En aquest cas sona especialment ridícul, de tant com s’ha forçat, però és la història de l’invent en un garatge que acaba fent rics un grup d’estudiants morts de gana. És clar que hi ha casos singulars de personatges clarividents i segur que esforçar-se és molt millor que una actitud pusil·lànime, no ho negarem pas. El perill d’aquesta cantarella és fer la lectura a la inversa, pretenent fer creure que tothom té el que es mereix, per bé i per mal. A la majoria de mortals hi ha tot de factors que ens condicionen: des de la latitud i la família on hem nascut, fins a la pròpia salut i la dels que ens envolten.
Aquest afany per fer-nos creure que tot avantatge que gaudim és exclusivament mèrit nostre no es promou pas pensant amb la nostra satisfacció personal. El polític Iñigo Errejon publicava a les seves xarxes un gràfic que potser ens oferirà alguna pista de quines en són les veritables intencions: segons un estudi de l’Institut Peterson el 53,8% dels multimilionaris espanyols han obtingut la seva riquesa per mitjà de l’herència i el 3,9% ho ha fet a través de les connexions polítiques. És precisament el cas de les tres dones que ens citaven com a exemple en aquell article sobre les presidentes d’empreses de l’Ibex 35: dues hereves i una exministra socialista que ha excel·lit en l’ús de les portes giratòries. Només us ho dic per si de cas us poseu a practicar compulsivament l’art de plegar samarretes, enlluernats per la notícia, amb el vostre propi fons d’armari de Zara i Bershka.
