Aquest dimarts vam despertar amb la trista notícia de la mort de quatre persones, dos d’ells xiquets, per l’incendi d’un local ocupat a la plaça Tetuan de Barcelona. La tragèdia recorda, inevitablement, a la de Badalona d’ara fa un any, quan una nau ocupada per migrants també va cremar-se i altres quatre persones van morir. El succés de la plaça Tetuan ha coincidit amb un altre que ha afectat un excursionista, Francesc Xavier Collboni, mort després d’haver desaparegut a la zona de Setcases, al Ripollès, entre la neu. El poble de Collboni, Camprodon, també ubicat al Ripollès, va decretar tres dies de dol oficial, atès que l’excursionista era una persona estimada a la localitat: hi va ser regidor d’Esquerra Republicana durant 12 anys i estava plenament implicat en el muntanyisme i en altres activitats locals.
Indubtablement, una mort com la de l’excursionista, per sobtada i inesperada, mereix tot el dol que un municipi pot decretar per preservar la seua memòria. No és comparable, per descomptat, a la mort de les quatre persones al baix ocupat de la plaça Tetuan, en tant que els seus noms no han transcendit perquè, com deia el poeta Eduardo Galeano, “no tienen nombre, sino número y no figuran en la historia universal, sino en la crónica de la prensa local”. Però aquesta diferència, indissociable de la condició humana més precària, no pot esquitxar també les administracions, que són les primeres que han de combregar amb l’exemple.
Quants dies de dol ha decretat l’Ajuntament de Barcelona -o la Diputació, o la Generalitat- per la desgràcia de la plaça Tetuan? De raons perquè les institucions es mostren més sensibles no en falten. En primer lloc, l’Ajuntament de Barcelona, reivindicat pels seus governants com una entitat al servei dels més vulnerables, ha de saber posicionar-se també davant les tragèdies més digeribles per una societat que no percep el dolor quan li agafa lluny, encara que els fets s’hagen produït, geogràficament, a la mateixa ciutat. Segon, perquè avui hi ha tota una sèrie de mantres que, en termes d’atracció, són plenament transversals. Qui no es reivindica, avui, identificat amb el cristianisme de base o, com a mínim, solidari, per raons socials, religioses, o totes dues alhora, amb els menys afavorits? Fins i tot els més neoliberals, els qui rebutgen els compromisos humans i prioritzen la lògica de l’acumulació capitalista, onegen de tant en tant la bandera de la fraternitat per maquillar les seues pretensions, sempre allunyades del més mínim sentit social.
No és la primera vegada, ni serà l’última, en què els més desafavorits pateixen la injustícia d’haver nascut en condicions adverses i d’haver de créixer, de desenvolupar-se i de guanyar-se la vida superant tota mena d’hostilitats. Però sempre que ocorre una tragèdia com aquesta, les persones cridades a despertar el sentit solidari responen davant els fets de manera limitada. Moltes de les nostres ciutats volen estar al capdavant d’Europa, volen atraure inversions, patrocinar grans esdeveniments esportius, empresarials, firals, i totes coincideixen també en l’habilitat per dissimular les desgràcies, normalitzar-les i passar pàgina amb una naturalitat que fa feredat.
Davant la dificultat d’arribar a nivells zero de pobresa, no és mala idea utilitzar el simbolisme per recordar les víctimes d’aquest fenomen universal, transversal i etern al llarg de la història que sempre ha passat desapercebut davant els benestants, siguen del partit que siguen o defensen la ideologia que defensen. El simbolisme de les banderes a mitja asta no deixa de ser simbolisme, però també pot servir per fer pedagogia per a aquells que no donen importància a les morts tràgiques dels més vulnerables. El simbolisme també és útil per a aquestes coses, però aprofitar la capacitat d’influència dels gestos depèn de les voluntats dels qui els poden exercir. I aquestes voluntats avui encara semblen absents.
