Veig un fragment d’una entrevista a Cayetana Álvarez de Toledo, a TV3, arran de la publicació del seu llibre “Políticamente indesable” (sic). La política, amb la seua veu pausada i plena d’espines, li explica a la periodista que no vol “pinganillo” perquè si l’acceptara seria com admetre que és una estrangera a Catalunya i no una compatriota seua. Tot seguit continua dient que per cordialitat s’hi hauria d’emprar la llengua comuna, és a dir, el castellà, que totes dues coneixen, i així podria entendre perfectament les preguntes. Fet i fet, el que demana la diputada per Barcelona és que la periodista renuncie a la seua llengua, i com que no ho fa es dedueix que és una persona descortès i mal educada. Tot seguit veig un altre vídeo, aquest colp del seu company de partit i ex-amic Pablo Casado, preguntant a una audiència entregada per què a un metge se li ha d’imposar saber català a Catalunya, i, en canvi, un metge català pot exercir la medicina a Lleó sense cap problema, sense exigències lingüístiques. I ho exposa amb calma, amb un somriure sagaç, com qui ha descobert un contrasentit flamant.
D’aquesta manera, l’atac a l’ús del català es desenvolupa a molts nivells diferents, des d’una elaboració insidiosa (Álvarez de Toledo) fins a un tanoquisme cognitiu estructural (Casado). I tots dos amb un mateix objectiu, el de debilitar l’ús del català. En aquest sentit, sovint pense en George Steiner, i en les seues paraules en Passió intacta: “L’extinció d’una llengua, per remota i immune que haja estat a l’èxit històric i material, o a la difusió, és la mort d’una visió del món de caràcter únic, d’un gènere de memòria, d’una forma de viure el present i el futur. Una llengua vertaderament morta és irreemplaçable”. L’extinció del català significaria la pèrdua d’un bagatge cultural insondable i irreemplaçable, per la forma que ha contribuït a la percepció del món, des de l’art i la literatura. Des de tota la cultura.
I, tanmateix, Steiner també escriu: “Ser escriptor en una llengua petita (“petita” en relació amb el nombre de parlants amb l’àrea en què es parla) significa tenir, prenent prestada la frase de Henry James, ‘un destí complex’. No ser traduït, o més concretament, no ser traduït a l’anglès”. En efecte, els escriptors en català sabem la dificultat que hi ha per ser traduïts a altres llengües. Steiner ho il·lustra amb escriptors flamencs, finlandesos, serbo-croates i israelians, i rebla: “són molts els comentaris amargs i sorprenents que poden fer sobre aquest punt”.
Per tant, Steiner parla de llengües que tenen al darrere un estat, que les protegeix i les acotxa, les mima i les promociona. Què pensaria amb els atacs continus al català? En un altre llibre seu, Llenguatge i silenci, escrivia: “Els idiomes codifiquen reflexes immemorials i girs de sentiments, remembrances d’actes que transcendeixen el record individual, cotes d’experiència comunes tan subtilment decisives com les cotes del cel i la terra en què una civilització madura”. I és ben cert, el llenguatge és una manera de copsar el món, intransferible i única. Aleshores, per què als castellans els costa tant fer-ho amb les “llengües petites” que els envolten? Per què malden per la seua extinció? Per què no fan res per preservar-les, com a mostra d’un patrimoni intransferible i irreemplaçable?
Tots tenim possibles respostes. Victor Klemperer, en aquell llibre extraordinari que és LTI. La llengua del Tercer Reich. Apunts d’un filòleg, escriu que “les paraules poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic: un les engoleix sense adonar-se’n, semblen no produir cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic”. I així s’esdevé amb els reiterats atacs al català des del món polític espanyol, des de la insídia o el tanoquisme: els podem menystenir, els podem ridiculitzar, però van produint el seu efecte tòxic en la societat, lent i nefast, enverinant la convivència i dificultant l’ús natural de la llengua. I abocant-la a l’extinció, en un genocidi cultural sense precedents a Europa.
