Hi ha una foto de l’any 1957 que em desperta fascinació. Hi apareixen el poeta i periodista Carles Sindreu i l’escriptora Aurora Bertrana. Ell, amb un posat pensatiu i lleugerament sorrut, amb un aire més seriós del que devia ser. Ella, amb el cabell ben negre enfilat en un monyo que apunta maneres monumentals, amb la mirada una mica perduda, com si hagués perdut l’espurna juvenil tan seductora i tan suggestiva. La Bertrana té aleshores 65 anys. En Sindreu, 57. Són amics des d’abans de la guerra, a l’època en què els dos estaven enfilats en l’onada de la modernitat: la Bertrana havia publicat unes cròniques de viatges (Paradisos oceànics i El Marroc sensual) que l’havien destacat entre la intel·lectualitat —era conegudíssima als anys trenta— i en Sindreu havia estat al darrere d’algunes de les mogudes d’avantguarda més interessants i tenia diversos llibres de poemes i peces curtes sorprenents (La klàxon i el camí, Darrere el vidre, Radiacions i poemes).
Què es devien dir, el 1957? La Bertrana fa uns deu anys que ha tornat de l’exili, superades les penúries de la Segona Guerra Mundial que immortalitzarà en novel·les úniques dins la literatura catalana (Tres presoners i Entre dos silencis). En Sindreu ha continuat tots aquests anys a Catalunya. Li van matar el pare en la desbandada, el 1939. La seva obra literària ja no coneixerà la brillantor. En aquella conversa del 1957 i tantes altres que devien tenir durant la foscúria de la dictadura franquista, no han de sentir una enyorança infinita del que han estat, de la joventut que mai tornarà? Si els estralls del pas del temps ja són, de per si, un tràngol vital, com devia ser per als qui la joventut —o mitja vida— va ser la modernitat, la trempera i la llum i de cop i volta tot va quedar esborrat? Només ells se’n recorden. Segurament viuen la paradoxa que ningú més se’n recorda, ningú més els reconeix aquells anys. S’han tornat invisibles. Segurament s’han de fregar els ulls i la memòria per estar segurs que allò va ocórrer de veritat. Són uns cosmopolites a qui els han empetitit la foto.
Aquests dies he donat un cop d’ull a La voz sola, l’antologia de textos de la periodista, esportista i primera directiva del Barça Anna Maria Martínez Sagi, aplegada per Juan Manuel de Prada fa un parell d’anys. En aquesta antologia hi ha algunes perles, com una entrevista de la Sagi a Víctor Català que va publicar a La Rambla el 18 de maig de 1931. La Sagi la presenta com a “gran artista, gran talent, gran escriptora”: “no té res d’extravagant, ni de complicada, ni d’orgullosa”. I en destaca la senzillesa, com avançant-se algunes dècades al que en dirà l’arxiconeguda entrevista de Porcel, però sense quedar amb la perplexitat de l’escriptor mallorquí. Fa l’efecte que la Sagi va saber intuir alguna cosa de la màscara de la Víctor Català, sobre la qual la investigadora Mita Casacuberta va reflexionar en l’assaig Víctor Català, l’escriptora emmascarada.
Tant la foto del 1957 com l’entrevista de la Sagi convoquen les peces del trencaclosques que ens falten per entendre la imatge gran i completa de la tradició literària pròpia. Per entendre els lligams, els corrents de fons i les influències. Són peces que ens han escamotejat, però que també, en part, ens les hem deixat prendre.
L’editorial Barcino acaba de crear un segell per restituir algunes peces del trencaclosques: Imprescindibles, una col·lecció de clàssics catalans que comença amb Tirant lo blanc i La punyalada. L’edició de la novel·la de Marià Vayreda presenta un pròleg i un postfaci de Mita Casacuberta, que aprofundeixen en la idea d’ampliar la foto i estendre fils: posa La punyalada al costat d’El cor de les tenebres i també en relació amb Solitud. Xerrar amb la tradició és això: llegir des de nous llocs, voler ampliar sempre la foto.
