Convertir la necessitat en virtut

Per a mi, són dos els aspectes que cal comentar d'una setmana novament convulsa en relació a l'actualitat política.

El primer ens fa mirar a Gant i ens remet a la decisió del seu Tribunal d'Apel·lació que, seguint un procediment administratiu totalment normal –que implica estudiar i valorar les últimes al·legacions presentades tant per la defensa com per la fiscalia–, ha comunicat resoldre sobre l'extradició –o no– de l'amic Valtònyc el 28 de desembre vinent. Per damunt de tot, calma, molta calma a tots els pseudoexperts de la caverna mediàtica espanyola, que continuen sense entendre (ni respectar) el caràcter absolutament garantista de la justícia belga. Per què serà...

En aquest sentit, cal puntualitzar que ens trobem davant un procediment llarg que ha inclòs consultes tant al Tribunal Constitucional belga com al Tribunal de Justícia de la Unió Europea en relació a aspectes clau per a valorar el cas, com són la doble incriminació o la legalitat –és a dir, la vigència– d'algunes lleis com ara la d'injúries a la corona, aquesta última resolta el 28 d'octubre passat i que va traduir-se en el dictamen d'inconstitucionalitat de la normativa belga de 1847, que considera que tancar una persona tres anys a la presó per insultar un monarca és directament no respectar la llibertat d'expressió. Per tant, en relació al cas Valtònyc, tranquil·litat i bons aliments, perquè és totalment normal que “les parts” presentessin unes darreres conclusions per escrit i que ara el Tribunal les estudiï, amb el compromís d'emetre sentència el 28 de desembre vinent.

A les persones més inquietes, amb tot plegat, els diria el mateix que vaig dir al meu amic cantant: això no és ni bo ni dolent, és normal, i el que ha passat a Gant és el mateix que va passar a Brussel·les amb el meu cas. Però per damunt de tot, i amb la perspectiva vital –d'autèntica precarietat– que et dona l'exili, únicament puc recordar que un dia més en llibertat i de llibertat és un dia més de victòria.

La segona qüestió, és clar, de nou la marquen les togues i de nou ens remet al conflicte –inexistent des d'un punt de vista real però imposat pels propis jutges– en relació a la immersió lingüística o, el que és el mateix, l'ús del català a les aules. Tot plegat ho entenc com una manera més d'empastifar fortament, de fer soroll, en ple debat sobre els pressupostos, però està clar que el debat públic l'ha marcat aquesta setmana la decisió del Tribunal Suprem, espanyol que ha decidit rebutjar el recurs del Govern català davant la sentència del TSJC que obliga a impartir el 25% de les classes en castellà.

Primera puntual·lització: ja m'agradaria a mi, i a molts, que realment la realitat lingüística del nostre país a les aules “requerís” d'aquest 25% de control en relació a l'ús del castellà. Les dades, ara que les tenim, mostren i demostren que l’ús real del català en aquests moments per part dels docents és molt inferior al 75%. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però si m'ho permeteu, jo centraria els esforços en base a l'anàlisi de la situació “real”, la que reflecteixen les dades, i no la “desitjada” –quan no directament inventada– sobre la qual se sustenta tot aquest debat.

Sol ser bastant útil comparar la realitat pròpia amb la de tercers: penso que serien moltes, per no directament totes, les llengües minoritzades que signarien per tenir “blindat” un 75% de l'ensenyament reglat, en totes les etapes, en la llengua desprotegida. En aquest context, s'agraeixen declaracions públiques com les de la consellera d'Exteriors, Victòria Alsina, que aquesta setmana des de Londres va avançar que denunciaria al Consell d'Europa el “cop del Suprem a la immersió lingüística”.

Veurem quin recorregut té, poc a jutjar per la manca de mecanismes que ha evidenciat el propi organisme internacional a l'hora de fer complir les sancions. I és que l'Estat espanyol s'ha demostrat un estat que va a la contra dels drets dels catalanoparlants i incompleix sistemàticament, i fins i tot, la legislació que aprova i els compromisos que adquireix de protecció de les llengües diferents al castellà. Una prova d'això és que incompleix reiteradament la Carta Europea de les Llengües Regionals o minoritàries, tot i haver-la ratificat.

En aquest context, què podem fer, els catalanoparlants? Doncs com diria l'admirada Carme Junyent, parlar en català, protegir-lo, que vol dir usar-lo, i exercir el nostre dret a viure en la nostra llengua. Un dret que agermana les persones que viuen a la Franja, al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Un dret que és avui una necessitat quan no directament una urgència. Què us sembla si finalment convertim la necessitat en virtut i articulem un front comú en defensa de la nostra llengua des dels Països Catalans?