La felicitat del gínjol

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És alt i flairós, i a l’estiu tan frondós, que li puc acaronar les fulles des del balcó, com si fos una mascota sense raça. Sabria distingir un iPhone d’un Samsung Galaxy, i un Nissan d’un Renault. Però, davant d’un arbre, només hi veig un arbre, amb poques excepcions.

El vocabulari està en perill d’extinció, remarca Toni Gomila en aquella lloa a la llengua que és Acorar. I com que les coses existeixen en tant que poden anomenar-se, i com que les anomenam en tant que les necessitam, els arbres han perdut el respecte urbà. Són un element decoratiu que aixeca voreres amb les arrels i ens fa esternudar passat l’hivern, durant una primavera cada any més curta. Reconeguem-ho: odiam els plàtans, ens provoquen al·lèrgia. I perquè els odiam, sabem com es diuen.

Fa deu anys, n’hi havia 50.693, a la ciutat on visc. Els biòlegs Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart publicaren Els arbres dels carrers de Barcelona, en una coedició de la UB amb Parcs i Jardins. Al llibre hi ha fotos de les fulles, les flors i el fruit de cada espècie, el nom científic i familiar, un recompte de l’època. S’hi registren uns dos-cents eucaliptus, deu aurons negres, sis figueres. Arbres de Judes que, irònicament, també ho són de l’amor; ficus i castanyers de l’Índia, magnòlies, hibiscos de Síria, arbres del paradís.

Reconec les oliveres per les excursions que feia a la serra de Tramuntana amb el meu primer al·lot, i els oms, per un carrer cèntric de Palma al qual no volia anar el segon. Jo tampoc no hi vaig pas gaire, des que tancaren l’emblemàtica Llibres Fiol. Les fulles de la morera que s’alçava al pati de l’escola alimentaven cucs de seda dins capses de sabates. Ens feien recitar de memòria “Desolació” i “Lo pi de Formentor”. Record que, els caps de setmana, enfilada a un garrover cals meus padrins, als afores de Felanitx, vaig llegir un llibre titulat La mimosa. Menjàvem gínjols i estàvem contents, tot i que mai no he entès aquesta expressió.

Els arbres van ser importants, quan encara es consideraven éssers vius. I per això l’ull humà detecta més tonalitats de verd que de qualsevol altre color; instint de supervivència. Les dites amb la paraula arbre superen el centenar, i la xifra esdevé innombrable si hi afegim les fruites. Ser més fort que un roure té sentit. O tenir el cap dur com una carrasca. I un pot deduir el significat de partir peres, fer cara de pomes agres i treure les castanyes del foc. Però no tant saber d’on ve la felicitat del gínjol. A La plaza del azufaifo, l’escriptora Isabel Núñez explica l’aventura que suposà salvar de les excavadores el ginjoler bicentenari que hi havia vora ca seva, al barri barceloní de Sant Gervasi. Ella i un grup de veïns plantaren cara a la immobiliària que volia talar-lo. A les branques d’aquell arbre, els gínjols sí que tenen motius per estar ben cofois.

Se sospita que l’expressió es referia inicialment a la gínjola, que és com es diu falsia a Menorca, segons el diccionari Alcover Moll. Això justificaria les formes “més eixerit que un gínjol”, o “anar lleuger com un gínjol”, perquè parlarien de falcillots.

Jacint Verdaguer lloà una alzina del passeig de Gràcia. I a la plaça del Pi, des de fa més de cinc segles, cada cop que el pi mor, el substitueixen per un de nou. El barri de la Verneda rep aquest nom pels verns, que creixen al marge dels rius. A la ciutat en queden vint-i-sis, segons el llibre.

Entre les pàgines setinades, sóc incapaç d’identificar el que creix aquí davant, la meva mascota sense raça. Recorr al mapa interactiu del geògraf Juanjo Vidal. I ja el tenc: és una mèlia, originària de l’Àsia Oriental. Es coneix com a arbre sant o parenostre, segurament perquè les seves llavors, dures i rodones, serveixen per fer rosaris. També en diuen metzina, verinós per als humans i embriagador per als ocells. M’encanta descobrir que sigui alhora sant i tòxic, i que les aus es droguin amb les boles amb què resen les beates.

Mon cor estima un arbre que ni és poderós, ni vell, ni esponerós ahir, però que els estius, cada any més llargs, fa ombra a l’hora de la sesta i m’acompanya quan surt al balcó. Les gínjoles xisclen contentes. I si puc esmentar i sentir tot això és perquè ha deixat de ser anònim.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.