En els llunyans anys setanta del segle passat, la formulació per part d’Enrico Berlinguer del concepte de compromesso storico va representar una molt atractiva superació de la lògica ideològica de la guerra freda. Es tractava de buscar un compromís entre el Partit Comunista italià —el més fort d’occident— i la Democràcia Cristiana que havia governat el país des del final de la guerra. La guerra freda havia aixecat una muralla explícita entre comunistes i democratacristians (i socialdemòcrates i liberals), que responia a la polaritat geoestratègica entre els Estats Units i la Unió Soviètica. El compromesso storico representava saltar-se aquesta tanca perquè poguessin col·laborar forces que fins llavors eren presentades com a antagòniques i excloents. I fer-ho sobre el terreny de joc de les llibertats democràtiques i el pluralisme polític. De la democràcia sense adjectius.
Ara que fa cinquanta anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, on es trobaven també en la proposta de les llibertats democràtiques forces que anaven des de la democràcia cristiana fins al comunisme —en un temps en què el PSUC tenia una clara hegemonia dins de l’antifranquisme i la més gran capacitat d’iniciativa—, passant pel liberalisme i la socialdemocràcia, semblen molt clars els paral·lelismes entre aquesta experiència catalana i el compormesso storico formulat per Berlinguer. En un cert sentit, l’Assemblea de Catalunya és el nostre compromesso storico. Amb dues consideracions molt importants. Una, que l’Assemblea de Catalunya es crea tres anys abans que el PCI formuli aquesta proposta estratègica. Per tant, no és una còpia del que passa a Itàlia, sinó que n’és més aviat un precedent. L’altra, que mentre el compromesso storico italià no es va arribar a realitzar —entre altres coses perquè el segrest i assassinat d’Aldo Moro per les Brigades Roges ho va avortar i va allargar la lògica de la guerra freda en la política italiana—, l’Assemblea de Catalunya es va fer, es va dur a la pràctica i va ser una eina política rellevant i eficient, tot i que clandestina.
Com és que Catalunya va fer el seu compromesso storico molt abans que el concepte es formulés a Itàlia? Per moltes raons. Perquè estava en l’atmosfera del temps i perquè a Catalunya sempre ha fascinat molt, amb raó, la creativitat política italiana. Perquè és més fàcil arribar a acords quan tothom està a l’oposició que no pas quan del que es tracta és de repartir-se el poder. Perquè la necessitat de fer un front democràtic contra l’autoritarisme —Berlinguer formula el compromesso storico després del cop d’estat a Xile contra Allende— a Itàlia és una acció preventiva contra el que pot passar, mentre que a Catalunya és una acció reactiva contra el que ja està passant, contra la dictadura franquista, que no és una amenaça, sinó una dramàtica realitat. Però, també, —al meu parer, perquè l’Assemblea, a més de jugar dins del terreny de joc dels valors democràtics, ho fa dins del terreny de joc de l’assumpció de la realitat nacional catalana. I això genera una situació específica, que no es reprodueix en altres llocs. Per la via de les conviccions democràtiques, però també per la via del catalanisme, l’antifranquisme resulta especialment transversal en la realitat catalana. Sectors socials que en altres llocs poden ser franquistes o només tèbiament antifranquistes, a Catalunya ho han de ser per catalanistes. Perquè l‘anticatalanisme era un component fundacional del franquisme. Això permetia —i fins i tot exigia— aliances àmplies que en altres llocs eren difícils i que eren negades per la lògica de la guerra freda.
Després de la guerra mundial, el franquisme intentava legitimar-se i perpetuar-se amb una retòrica de guerra freda: era el centinela de occidente, la reserva espiritual nacional catòlica davant del comunisme ateu. Per tant, la seva repressió salvatge contra tot allò que pogués presentar com a comunista entrava dins de la seva retòrica. Però aquesta retòrica s’esquerdava quan topava, al costat dels comunistes o del moviment obrer, també amb antifranquistes amb corbata i fins i tot amb sotana. I tot junts! La transcendència de l‘Assemblea de Catalunya, com la del compromesso storico, té a veure amb aquesta deslegitimació de la política de blocs ideològics que naixia de la guerra freda. I que va esmicolar alguns fonaments del discurs de la retòrica franquista. Més enllà del fet local, per dir-ho així. Des dels valors democràtics i en el marc nacional català, negar des de totes dues la pervivència dels blocs ideològics de la guerra freda. Això la fa també molt actual, quan tornen discursos i actituds que semblen tan pròxims als de la guerra freda (o als dels anys trenta).
