En la recent presentació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Biologia, dedicada als 150 anys de la publicació de L’origen de l’home de Charles Darwin, i editada pels professors Juli Peretó i Jaume Bertranpetit, va comentar-se durant el debat posterior que Charles Darwin era masclista. Aquesta acusació ve de lluny, i ja Lynn Margulis, en aquell llibre de divulgació titulat Dança misteriosa. L’evolució de la sexualitat humana (1991), escrit amb el seu fill Dorion Sagan, va fer una declaració semblant: “Darwin, com altres científics victorians, era un masclista; els seus comentaris sobre el paper actiu de les dones durant l’evolució giraren al voltant de la convicció que les femelles ‘escollien’ aquells mascles que havien vençut els seus competidors en un combat previ”. De fet, Darwin, a L’origen de l’home, va deixar molt clara la seua opinió sobre la inferioritat de la dona, fins al punt d’escriure que aquesta era “the intermediate between the child and the man”.
Charles Darwin mantenia aquesta opinió com una conseqüència directa i inevitable de la seua teoria de la selecció sexual. En L’origen de l’home explica com els mascles de bona part de les espècies competeixen entre ells per tal de poder reproduir-se, cosa que per força hauria esperonat la seua evolució, millorant les seues aptituds. En canvi, el paper inactiu de les femelles no va resultar un estímul evolutiu important, i la seua evolució seria passiva, unida a la derivada dels mascles. Això explicaria la fortalesa masculina enfront de la femenina, i molts altres atributs sexuals (plomatges, cornamentes, ullals, etc.). En un reduccionisme perillós, Darwin pensava que el mateix havia passat amb l’espècie humana, i que això explicava que entre elles no hi haguera grans pensadores, ni científiques destacades, ni primeres figures en la majoria de les arts.
Seria fàcil apel·lar a l’època victoriana, i a què Darwin era un home del seu temps. En realitat, es podria haver estalviat aquelles afirmacions tan poc científiques sobre el paper de les dones i que no anaven enlloc. Uns mesos abans de morir, Caroline Kennard, una feminista nord-americana i científica aficionada, li va escriure una carta demanant-li que precisara més la seua opinió sobre aquesta qüestió. Potser esperava una retractació, o una porta oberta a altres interpretacions, més favorables a les dones. En canvi, la resposta de Darwin, escrita amb una lletra tremolosa, fou clara i contundent: “Opine que, si bé les dones acostumen a superar els homes en qualitats morals, intel·lectualment són inferiors. I crec que, partint de les lleis de l’evolució (si és que les entenc correctament), serà molt difícil que el seu intel·lecte puga igualar el dels homes”. I no sols això, Darwin també l’advertia que en cas que la dona volguera equiparar-se a l’home, aleshores hauria d’abandonar les tasques domèstiques, produint un gran trastorn a l’estabilitat i harmonia familiar.
Si és que les entenc correctament... La postil·la és curiosa. I la decepció de Kennard hagué de ser majúscula. I, tanmateix, la teoria de l’evolució va ser determinant per a l’expansió del feminisme i d’una nova manera de veure el paper de la dona en la societat. Com ha demostrat Kimberly A. Hamlin en el llibre From Eve to Evolution (2014), la teoria de l’evolució va oferir a les feministes nord-americanes un marc teòric nou i fresc, amb el qual combatre l’immobilisme de l’església, i el dogma bíblic que estipulava la inferioritat femenina i el rol submís de la dona. Per a les activistes feministes, la teoria de l’evolució “va proporcionar una nova manera de percebre l’univers i el seu paper en ell, i un nou llenguatge per a descriure el que veien”.
Comptat i debatut, Darwin seria masclista, però la teoria evolutiva no, i va ser útil per a la lluita feminista. Vet ací la paradoxa. El darwinisme va servir per a demolir l’statu quo masculí i pensar en un nou món, igualitari i sense barreres entre els dos sexes. Ho pense una mica: potser Darwin tenia raó i, en aquest punt, no entenia correctament les lleis de l’evolució.
