Et cuidaré com una princesa. Sona la porta automàtica mentre et fa una abraçada per darrere i un petó al coll. Sembla com si en aquell matí d'estiu, Lax'n'Busto estigués tocant de fons «Amb tu»amb aquell "ja no em passa pel cap res on no hi ets". Es tanca la porta, somrius, et riu l'ànima. Són les set de la matinada, gairebé han acabat les festes del teu poble. Vas a dormir; aquesta nit tens sopar amb amics, et vols posar guapa i et vols allargar fins a les tantes. Escoltes «Thunderstruck» mentre acabes de ficar-te rímel a les pestanyes. Sona un whatsapp, és ell. Tens cosquerelles a l'estómac. "A quina hora acabaràs de sopar? Et vull veure". Et pintes l'altre ull mentre penses la resposta. Et mires a l'espill, estàs molt guapa. No tens clar què respondre, vols veure'l, però fa temps que no estàs amb els teus amics. Amb el «Broke all the rules» d'ACDC, decideixes respondre que li ho compensaràs demà.
Aquella nit, durant tot el sopar, desenes de whatsapps pregunten cada cosa que fas. Penses que és alguna cosa bonica, li interessa allò que fas i es preocupa per tu. Respons cada missatge justificant cada passa que dones. Algunes preguntes ressonen en el teu cervell, però és tan bonic quan esteu junts... Us comenceu a trobar pràcticament cada dia. Arriba la tardor i emprens nous projectes socials. Estàs en un pis d'estudiants, amb gent que t'estima i et cuida, però sobretot amb gent amb qui t'hi sents molt bé. Alguna nit ixes a fer una cervesa, sempre ho fas amb companyes, no siga cas que malpense que et trobes amb xicons. Ja has tingut alguna picabaralla per gelosia. Has acabat donant-li la raó perquè algun d'aquells xicons tenien altres intencions, que no pas fer un beure o compartir uns apunts. Tenia raó. Tu sempre has tingut clares les teues intencions, però calles.
Cada vegada passes menys nits al pis de València, t'ho ha demanat. Necessites passar més temps amb ell. Et prepara el café cada matí i et desperta amb un bes. Tot és perfecte. De tant en tant et mira el telèfon de reüll i pregunta amb qui parles. No veus maldat, a voltes li expliques la conversa i tot. La conversa amb Lluís ja no li fa tanta gràcia. Has acabat plorant i no escrivint més a aquell amic que de tant en tant et visitava a València per compartir històries entre riures. Et convenç que no has actuat honestament. Et sents malament i decideixes passar uns dies més a casa seua. Neteges casa, t'has ficat la sobrecàrrega d'haver de dedicar-te exclusivament a les tasques de casa. No és ta casa. Ell no fa res. De tant, en tant et comenta que potser les teues amigues no t'estimen prou; normalment no hi parles cada dia. Penses que tu no acostumes a escriure ningú, però que sempre has respost per tothom. Et fa dubtar. Et diu que tens un geni molt curt i que això no agrada a la gent. Vas aïllant-te a casa seua. El divendres sopes amb ell, els dissabtes vas a comprar amb ell i els diumenges veus una pel·li també amb ell. Penses que allò que diu de les amigues potser és veritat; fa temps que no les veus, però també fa temps que no veus que estàs absent. Ell et diu que sempre estarà al teu costat, que ningú t'estimarà com ell ho fa. A les teues xarxes socials ja únicament hi ha converses amb dones. Avui no has tingut ganes de netejar, ni de cuinar tampoc; en arribar en poques paraules et diu porca i barruda.
Comences un esport nou, però mesos després l'has de deixar perquè hi ha massa homes. Allò et feia traure tota la ràbia que se t'acumulava a l'esquena i com que ja no sabies dir que no, t'havies de conformar en fer allò que no volies. Venen moments durs a casa de la teua mare. El teu únic suport és ell, bé, això és el que has assumit. Et fa creure que ni tan sols la teua mare t'estima. Llavors penses que ja no t'hi queda res, tan sols ell.
A la feina t'adjudiquen càrregues noves, has deixat la universitat de costat per no dependre ni dels teus pares ni exclusivament d'ell. La teua vida ja ha canviat de colp. Sols et queda el treball de final de grau i no ets capaç d'acabar-lo perquè parles de l'alliberament de la dona. Fregues el cinc. Ets incapaç de fer avant el projecte que tant t'apassionava. Plores. Penses que t'has tornat boja, has entrat en una espiral en la qual et trobes tu sola. Les teues ales ja no volen, totes aquelles aspiracions passaven de llarg mentre les miraves com aquell que mira un tren sense parada passar. Recordes, de nou, asseguda a terra amb un mocador eixugat de llàgrimes, la cançó d'amb tu "Perquè sol no vull trobar-me, ni demà ni més enllà".
Un altre estiu arriba, són les set de la matinada. Una baralla per unes claus i unes ratlles de cocaïna acaben amb el teu coll entre les seues mans i una pallissa que et fa relliscar per les escales. Els veïns surten a separar-te, et fan passar a casa i et preparen una til·la. Et diuen que senten els crits de tant en tant i que et senten plorar massa sovint. Et diuen que et toca fer un pas. Te'n vas a casa de la teua mare, amb el handicap que et recorden el geni que tens i que potser no ha estat culpa d'ell. Torneu a parlar, quatre besos, un perdó i un "no tornarà a passar". Les mirades de reüll al mòbil han passat a ser revisió constant del telèfon. Quan et posaves guapa abans per anar a qualsevol lloc, ha passat a ser un "per a què et pintes si vas a treballar?". Les ganes que tenies d'experimentar s'havien convertit en fer hores els diumenges a la feina. L'energia i les ànsies de viure s'havien convertit en un "vull desaparèixer".
Cada dia es fa més pesat, més dur. El maltractament psicològic no et deixa veure els colors de la vida. Dues vegades més has estat agredida físicament, sempre hi ha hagut algú davant. Alguna vegada t'han defensat, l'altra no. En una ocasió acudeix la Guàrdia Civil a casa. Què pensaran? Cal tapar-ho, cal tindre una excusa perquè la gent del teu poble no es forme prejudicis. Ja se n'han format. El teu nivell d'autoengany és tan gran que ets capaç de creure les mentides que dius per tapar-lo a ell. Creus que t'ho mereixes. No tornarà a passar. Una vegada més, et torna a agredir. Aquesta vegada tu i els teus amics heu d'anar a l'hospital. Nou hores tancada en un despatx a la caserna de la Guàrdia Civil. Nou hores en què sents que eres la pitjor persona del món. Nou hores en què els agents intenten fer-te entendre que no ets tu, que és ell. No pots, t'ensorres. Vols anar-te'n. Et culpes de cada cosa que havia passat, no només aquella nit, sinó cada dia que havies compartit amb ell. Pensaves en les seues vint-i-quatre hores vinents dins d'un calabós. No s'ho mereixia. De sobte, el comandant de la Guàrdia Civil et tanca a un despatx i et diu: "no ho faces per tu; fes-ho per la següent. Potser no tindrà l'oportunitat de vindre a contar-ho, com has fet tu". Silenci. Plors. Notes que t'ofegues, saps que estàs sola. Però aquell dia tres amics t'han acompanyat per ser-hi més forta. Ho has fet, l'has denunciat. Arribes a casa acompanyada de la teua mare, tan oportunament que t'hi trobes amb ell i et diu que, "si m'has denunciat, et faré desaparèixer del mapa". Tens por. No dorms. Marxes a treballar abans del judici, no tens forces. Arribes als jutjats. Són uns despatxos amb colors freds. No has dormit, has rebut alguna telefonada dels familiars d'ell per fer arrere la denúncia. Membres de la teua família et recomanen que no la faces avant perquè serà un escàndol al poble i perquè la seua família no ho mereix. Et tanquen a un despatx. Dues funcionàries i el seu advocat. Pressió. Et sents sola, més sola i tot que quan estaves amb ell. Penses en les seues darreres vint-i-quatre hores i en com es trobarà. Fas arrere la denúncia. Tremoles. Signes. Dues setmanes després tens un avortament a la feina. No sabies ni que estaves embarassada. Et volia seua i et va prenyar conscientment.
Al poble tothom ho comenta. Tu ja havies assumit que la culpa era teua, però per si de cas, la gent del poble, fins i tot aquella gent que pensaves que era prop de tu, comentava que tota la culpa era teua. Tenies massa amics, parlaves amb massa gent, eres massa simpàtica en segons qui, tenies un caràcter fort i no toleraves certes coses a casa. De segur que tot això havia estat una pantomima, una manera de cridar l'atenció. Ara no estaves sola, ara a sobre la societat estava contra tu. Ningú no et creu. La denúncia era falsa, era massa bon xic per a fer res.
En els darrers anys, el percentatge de condemnes per denúncia falsa representa el 0,0074% del total. Per això t'escric a tu, que has vist com han convertit en víctima el teu agressor. Perquè mentre l'extrema dreta s'ompli la boca fent de l'excepció la norma, me'n recorde de tu. De tu patint pels passadissos del jutjat, de tu tremolant asfixiada sense saber a on anar. Pense en tu i en tot allò que vas haver de suportar i en tots aquells comentaris que vas haver d'aguantar. I pense en com és d'injusta la societat quan fabrica prejudicis de la víctima i no de l'agressor. I també us escric a vosaltres, a tots aquells qui no us molesta prendre una cervesa amb una persona que és capaç d'abusar i agredir. A tots aquells qui consentiu que una persona s'haja de trobar amb el seu maltractador en un mateix espai. Perquè llavors, també en sou còmplices.
